Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Suñol vist per Montalbán

L'estrena del documental sobre l'expresident del Barça convida a recuperar la visió del periodista i escriptor sobre la seva figura

Pere Arquillué encarna el personatge de Josep Suñol.
Pere Arquillué encarna el personatge de Josep Suñol.

El documental Josep Suñol: un crit valent suposa un pas endavant en el procés de recuperació de la memòria històrica del barcelonisme. La iniciativa del club blaugrana segurament hauria complagut molt Manolo Vázquez Montalbán, un culer lliurat a la causa, però poc predisposat a ser condescendent amb les juntes directives. La producció del FC Barcelona i Minoria Absoluta, presentada al Cinema Aribau de Barcelona, ret homenatge al president Josep Suñol i Garriga, afusellat per les tropes franquistes al front del Jarama l'agost del 1936.

Suñol és una de les figures políticament més controvertides de la història del barcelonisme, tant per la condició de diputat d’ERC, com pel periodisme esportiu catalanista que difonia des del diari La Rambla o la connotació identitària assumida pel club en la seva presidència. Per tot això, el reconeixement institucional s'ha demorat massa. Ara bé, compromès amb una memòria subversiva i un barcelonisme popular convertit en l'últim reducte per a la conservació d'una identitat catalana reprimida per les dictadures, Vázquez Montalbán va ser dels pocs intel·lectuals que van lluitar per rescatar Suñol d'un oblit intencionat, d’acord amb les consignes del règim, perquè es tractava d'una figura clau en l'articulació de la memòria històrica del club.

Com recorda Walter Benjamin, ni tan sols els morts estan a resguard de l'enemic, si aquest venç. Això és el que va passar a Suñol. Per això, durant el franquisme, no devia ser gens fàcil per a Vázquez Montalbán escriure sobre un president del Barça afusellat sense judici previ. En canvi, al·ludeix a la mort de Suñol en la seva crònica sentimental sobre la representativitat extraesportiva del club durant la dictadura. Em refereixo, per descomptat, al que hauria de ser considerat un dels seus millors articles, el Barça! Barça! Barça! (Triunfo, 1969).

Amb les primeres eleccions democràtiques a la presidència del Barça, Vázquez Montalbán va fer ironia sobre el risc escàs que assumiria el candidat triat, ja que, en cap cas, li passaria el que li havia passat al malaguanyat Suñol (Elecciones Barça. La reserva espiritual de Cataluña. A La Calle, 1978). El 1996, mentre creixia l'animadversió cap als catalans pels pactes entre el PSOE i CiU (Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos, Alfaguara) i per la vehement campanya electoral del PP (Los tradicionales lazos de enemistad, El País Semanal), situa l'execució del president barcelonista dins dels greuges històrics que els catalans guarden en la seva memòria contra el centralisme madrileny. La celebració del centenari del club va suposar una nova oportunitat per insistir en els aspectes extraesportius del Barça. En el pròleg al llibre Barça, la passió d'un poble, de Jimmy Burns, i en una entrevista publicada a Cien años blaugrana (El País Aguilar) relaciona obertament el catalanisme del club amb la mort del seu president a l'inici de la Guerra Civil. Fins i tot, en una conversa distesa amb Joan de Sagarra i Enrique Vila-Matas, s'atreveix a proposar Suñol com a beat republicà de la religió barcelonista (Amb blau sofert i grana intens. Cent anys del Barça. Proa).

Per Vázquez Montalbán, la persona de Suñol desprèn un gran valor simbòlic en l'imaginari i en la sentimentalitat barcelonista i catalanista, fins al punt d'equiparar-lo amb Lluís Companys. Així es reflecteix en un poema escrit després del doblet –Lliga i Copa– de la temporada 1997-1998, titulat Desarmado ejército de una memòria desarmada (El País). En aquesta peça lírica repassa la història del Barça per denunciar la vulneració reiterada de la identitat catalana. La mort de Suñol davant d'un escamot d'afusellament en ple conflicte fratricida dota el club d'una representativitat nacional que no pot obviar-se sense desnaturalitzar el seu contingut simbòlic:

“Primo de Rivera ordena la carga policiaca Franco

–el corazón tan blanco– forma el pelotón

de fusilamiento para Josep Sunyol presidente

de algo más que un club presidente de una religión republicana y laica”.

No va ser fins al juliol del 1998 que el club va participar oficialment en un acte d'homenatge al president afusellat al Guadarrama. Per celebrar el centenari es va destapar una placa commemorativa a la Rambla, al costat de l'emblemàtica font de Canaletes. Una representació del Barça, encapçalada pel president Josep Lluís Núñez, va assistir a l'acte. Vázquez Montalbán va valorar positivament aquest fet, encara que, intuint la incomoditat d'alguns membres de la directiva, va entendre que la presència del club es devia a la iniciativa d’Antoni Strubell (El sunyolisme, diari Avui).

El documental, així com l'espai dedicat que li dedica el museu del club i el fet que la llotja de l'estadi es digui Suñol, són un merescut homenatge a una figura del barcelonisme, el compromís cívic del qual li va costar la vida. Encara que queda molt, amb aquestes decisions la junta sembla posicionar-se a favor de la recuperació de la memòria històrica del club i de la seva representativitat identitària reivindicada per Vázquez Montalbán. La globalització i la necessitat de noves fonts de finançament no ho posen fàcil. Manolo,siguis on siguis, no abaixis la guàrdia.