Selecciona Edició
Connecta’t

La Transició era a Munic

El Premi Comillas recau en un estudi de Jordi Amat sobre el ‘Contuberni’ del 1962

Jordi Amat, a Barcelona l'abril del 2015.
Jordi Amat, a Barcelona l'abril del 2015.

Per primera vegada des del final de la Guerra Civil, tota l'oposició al franquisme (exclosos els comunistes, però n'hi va haver fins i tot alguns entre bastidors) va aparcar picabaralles i es va reunir del 5 al 8 de juny del 1962 a Munic. Els documents que van treballar els 118 delegats, encapçalats per personatges com Salvador de Madariaga, José María Gil Robles i Dionisio Ridruejo, plantejaven una reforma democràtica més potent de la que, en el fons, es va imposar als anys setanta i va donar motiu a l'avui ja molt sacsejada Transició? Aquesta suggeridora tesi és la premissa del llibre La primavera de Múnich. Esperanza y fracaso de una transición democrática, amb la qual l'historiador i filòleg Jordi Amat ha obtingut el 28è Premi Comillas d'història, biografia i memòries que concedeix, dotat amb 12.000 euros, l'editorial Tusquets. S'hi havien presentat 49 originals i el llibre guanyador es publicarà el proper mes de març.

Els arxius, en bona part verges, de personatges com els polítics Ridruejo i el basc Manuel de Irujo, el poeta Marià Manent i qui va ser secretari de la Comissió Espanyola del Congrés per la Llibertat de la Cultura, Pablo Martí Zaro, són els que han proporcionat a l'autor “una quantitat d'inèdits delirant”, com ell mateix defineix, per construir el retrat més exhaustiu de la preparació, el desenvolupament i les conseqüències del que la premsa del règim, a través d'una de les seves capçaleres més bel·ligerants, Arriba, va batejar com a “Contuberni de Munic” i que va provocar una de les onades repressives més contundents de Franco.

Després de gairebé vuit anys des que va començar a endinsar-se en el tema, Amat (Barcelona, 1978) arriba a la conclusió que aquí va florir una potencial Transició en molts aspectes més forta i pragmàtica que la que es va viure gairebé 15 anys després. “L'alternativa democràtica antifranquista que plantegen llavors és molt més viable, més realista per la seva potència, que la ruptura que es va plantejar després als setanta, feble per poc realitzable, i això va deixar un espai que va acabar liderant el mateix reformisme franquista”, argumenta l'autor, conscient de la polèmica que pot generar.

I això a pesar que en bona part els reformistes dels seixanta van admetre que tot podria passar fins i tot per la monarquia si aquesta jugava les bases d'un indubtable compromís democràtic. “Els interessava més la profunditat del canvi en si que no pas el tipus de règim en què s'havia de plasmar”, assenyala. Això s'explica per la mateixa biografia dels qui el van impulsar, que en molts casos sortien del règim franquista: “Gent com Ridruejo sabien perfectament de què estava feta la bèstia del règim i eren per això més bons coneixedors de per on se l'havia d'atacar i què havia de canviar; una cosa semblant al que passa amb Gil Robles… Així es dóna la paradoxa que els europeistes de l'interior, amb una comissió que presidia Ridruejo, anaven molt més enllà del que promulgaven els europeistes de l'exili: ‘No es quedi curt’, li arriben a escriure a Madariaga”.

El que podria definir-se com “un mirall crític sobre la Transició actual” té en Irujo el seu “gola profunda”: qui va ser delegat del Partit Nacionalista Basc i responsable de les relacions institucionals amb l'exili va prendre notes de totes les reunions preliminars que van portar al Contuberni de Munic. D'aquí s'alimenta en bona part Amat, ja veterà a furgar en papers com va demostrar a Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo (2007) o Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (2009, Premi Gaziel).

Marca de la casa, La primavera de Múnich vertebra les seves 480 pàgines combinant la mirada política amb la intel·lectual i cultural, com ja reflecteix el fins ara llibre més ambiciós i polèmic de l'autor, El llarg procès. Cultura i política en la Catalunya contemporània (1937-2014), publicat precisament a Tusquets, i on revela els usos polítics del relat històric i cultural que s'ha fet a Catalunya des de la Guerra Civil. El fil conductor aquí és la figura, fins ara també desconeguda, de Julián Gorkin, a qui Amat segueix la pista des que va sortir de la presó el 1939 com a antic militant del comunista POUM i va passar a treballar al Congrés per la Llibertat de la Cultura, que funcionava de refugi d'aquells opositors al règim. Aquesta entitat va ser el germen que se'ls va acabar carregant: el 1966 van començar a aparèixer a The New York Times les primeres informacions que revelaven que aquest Congrés per la Llibertat estava finançat en bona part per la CIA per captar els intel·lectuals i allunyar-los dels cants de sirena marxistes. Entre molts altres, havien reclutat Madariaga. “Aquí van perdre bona part del seu crèdit als ulls de la nova joventut opositora; aquests intel·lectuals liberals seran vistos i tractats, en els agitats anys finals dels seixanta i principis dels setanta, com a caspa pels joves”. Munic, doncs, com una primavera prematura.

MÉS INFORMACIÓ