Selecciona Edició
Connecta’t

El nou rumb

Aquestes setmanes està en joc el crèdit de tota l’esquerra davant d’un cicle històric diferent

El terrorisme verbal contra un Govern d'esquerres sona molt sobreexcitat els últims dies, com sona sobreactuat algun acte carregat d'insolència a compte dels somriures del destí. Segons sembla, ja res és normal o tot ha deixat de ser previsible, com si els resultats del 20-D haguessin tret del seu lloc les falques d'algunes portes. És veritat que no hi havia cap costum de veure desembarcar al Parlament 40 diputats d'un partit seminou, Ciutadans, ni menys encara els 69 agrupats a Podem, nou del tot. Cap és aquí per engreixar els marges del poder sinó per disputar amb el PSOE l'espai polític que ha deixat un PP captiu dels seus quatre anys d'ostentosa sordera dura. Junt amb el PSOE, aquests dos partits cobreixen gairebé dos terços del Parlament. Amb els dos diputats d'IU, que haurien de ser respectats com a autèntics herois (perquè porten damunt cadascun mig milió de vots), surt un menys que el PSOE del Gènesi el 1982: 201 diputats.

Partir d'aquest retrat ajuda a comprendre els nervis d'alguns sectors. Aspiren al fet que no es noti, o es noti tan poc com sigui possible, el canvi profund que ha viscut el Parlament i segurament fan el que han de fer: alarmisme catastrofista i tàctic. Més sorprenent és que la pressió per buscar un acord amb el PP sembli arribar des de baronies altives del PSOE. Però també a Extremadura o a Andalusia el votant d'esquerra i centreesquerra ha repartit el seu vot entre dos i fins a tres formacions. Sota la presidència autonòmica de Susana Díaz, el PSOE ha tret un minso diputat més que el PP (22 contra 21), mentre que a Podem n'hi cauen 10, i a Ciutadans, 8.

Una part dels socialistes, no obstant això, registra sense registrar-ho el canvi de cicle que viu el país i rep amb recel emfàtic possibles acords amb Podem. Els despatxen en privat com aventurerisme irresponsable o potencialment busca-raons. A Podem se li sol imputar el populisme descarnat d'aspirar al poder com sigui perquè, com tothom sap, el PP i el PSOE són actors polítics amb decidida vocació de marginalitat i impertorbables davant la temptació del poder. Els uns són seriosos i els altres no, però jo continuo sense entendre-ho.

Més aviat crec que està en joc durant aquestes setmanes el crèdit de l'esquerra en el seu conjunt, tant del PSOE com de Podem, i incloc un sector de Ciutadans i, per descomptat, el milió heroic de votants d'IU. La percepció de la necessitat d'un canvi de poder ha deixat de ser intuïtiva o demoscòpica; és política perquè aquests 200 diputats encarnen l'aspiració a un nou Govern però encarnen sobretot un nou cicle històric que concerneix la mateixa intimitat de l'Estat. Si alguna cosa ensenya l'actual Parlament, amb corbates i sense corbates, és aquesta aspiració repartida en sigles diverses però no forçosament enemigues. La pregunta és si el PSOE prefereix acaronar pacíficament el seu votant més conservador i envellit o aspira a armar aquesta renovació de futur amb altres esquerres, rares, a estones ingovernables i fins i tot reptadores, però nascudes del relleu generacional, de la crisi econòmica salvatge i de la indecorosa gestió que el PP ha fet de la seva majoria absoluta.

És més sorprenent que la pressió per buscar un acord amb el PP sembli que arriba des de baronies del PSOE

Tot nou cicle és, gairebé per definició, incert i vacil·lant. Però a partir dels seus programes respectius, no sembla difícil traçar les línies de punts que acabin dibuixant, en innombrables comissions i subcomissions, solucions acordades en cruïlles socialment i democràticament calentes: la despolitització d'organismes judicials, la redefinició de la funció del Senat, l'emplaçament de la qüestió catalana en un pla polític (inclosa alguna forma de consulta resolutiva), la revisió de la llei electoral i les seves clamoroses injustícies (inclòs el finançament dels partits), la derogació de la llei Wert i de la llei de reforma laboral (o la seva substancial modificació), la reducció del venjatiu IVA cultural. Fins i tot el PP podria acabar sumant-se a aquest o aquell acord per necessitat de supervivència i per evitar la despietada solitud parlamentària que s'ha guanyat sol.

No semblen metes utòpiques ni mera fanfàrria per al PSOE i Podem, com a mínim, i tampoc per als 40 diputats que encarnen la urgència d'una renovació sistèmica. Renunciar a alguna forma d'acord pot enfonsar en el descrèdit per a molt temps l'impuls refundador d'una democràcia tan xacrosa i anquilosada com ho està avui el PP, últim testimoni de la por d'una democràcia al pur estil del segle XXI.

Jordi Gracia és professor i assagista.