Selecciona Edició
Connecta’t

“El Govern del PP va aterrir els mercats i va fer inevitable el rescat”

L'exgovernador del Banc d'Espanya critica amb duresa en el seu nou llibre la gestió de la crisi bancària que va fer Luis de Guindos

Miguel Angel Fernández Ordoñez
Miguel Ángel Fernández Ordoñez, exgovernador del Banc d'Espanya.

Miguel Ángel Fernández Ordóñez va ser governador del Banc d'Espanya entre el 2006 i el 2012. Li va tocar bregar amb l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi de les caixes d'estalvis. Ara trenca el seu silenci amb el llibre Economistas, políticos y otros animales, en què suggereix que cal canviar la manera de fer polítiques a Espanya i potenciar el paper del Parlament. A més, fa un relat del moment més crític de la crisi financera, el que va portar al rescat d'Espanya per recapitalitzar la banca, oposat al del Govern. La seva tesi és que el rescat s'hauria pogut evitar si no fos per l'enorme pèrdua de confiança que va provocar el nou Govern del Partit Popular per la seva falta d'experiència en la gestió de la crisi i el menyspreu als òrgans supervisors, en particular, el Banc d'Espanya. Segons Fernández Ordóñez, el Govern de Mariano Rajoy, amb Luis de Guindos com a ministre d'Economia, va cometre l'error de magnificar els problemes del sector bancari espanyol per criticar l’Executiu anterior i justificar el "caràcter salvador" del nou Govern. Però el que va aconseguir va ser aterrir els inversors i fer que el rescat fos inevitable.

Pregunta. Ha trencat el seu silenci després de quatre anys. S’ha estat mossegant la llengua?

Resposta. Al principi, sí. Amb la crisi de Bankia jo vaig demanar anar al Congrés i només em van deixar anar-hi quan ja no era governador. Però després dels primers sis mesos del 2012, en què es va perdre la confiança a Espanya, les coses que em preocupaven es van encarrilar gràcies al full de ruta de la troica i al fet que el Govern espanyol es va adonar que havia d'abandonar el populisme en què estava instal·lat. El PP va rebre una lliçó tremenda del que és perdre la confiança. Després el Govern central va canviar i la confiança es va recuperar en termes absoluts, però no relatius. L'injuriat Zapatero va deixar la prima de risc més baixa dels cinc països perifèrics, però ara estem només per sobre de Grècia i Portugal, mentre que ens han superat Irlanda i Itàlia. En el cas de la reestructuració del sistema bancari, tot i que va començar malament, va acabar bé i no hi ha hagut necessitat d'ajudar cap banc, han estat només algunes caixes d'estalvis. Evidentment, ha estat problemàtic i ha requerit diners, però quan un compara amb el que ha passat a Anglaterra, a Bèlgica, a Holanda, a Irlanda, o fins i tot en països que no han tingut bombolla, com Alemanya, on van haver d'ajudar el segon banc, el balanç és bo. Tant del que va fer l'anterior Govern, que va convertir les caixes en bancs, que va fer absorbir 30 caixes; com l'actual, que va seguir el full de ruta de la troica, i es va adonar que calia capitalitzar i integrar entitats.

Sense el soroll creat amb Bankia, no s’hauria tancat el finançament

P. Vostè critica molt en el seu llibre la gestió que va fer el Govern del PP en l'inici de la crisi bancària. Era inevitable demanar el rescat?

R. Quan ja s'havia perdut la confiança, sí. El problema va ser que el Govern central va aterrir els mercats, va provocar un grau tan elevat de desconfiança que es van tancar els mercats i el rescat es va fer inevitable. Però l'ajuda va ser positiva, el fet negatiu va ser fer malament les coses i perdre la confiança. Durant els governs de Zapatero, Espanya va aconseguir salvar tres atacs. El 2012 no se’n va salvar, en part per sectarisme i populisme. En la primera intervenció en què [Guindos] va dir al Financial Times que la banca necessitava aprovisionar 50.000 milions, era veritat, l'hi havia dit el Banc d'Espanya, però no calia dir-ho, calia fer-ho. Hi ha coses que no cal dir, sinó fer, sobretot si denigren la imatge d'un país en un moment molt delicat. El nou Govern espanyol va magnificar el dèficit anterior, va vendre la idea que Espanya era com Grècia, quan no ho era. Es va retardar el pressupost, els ràtings es van enfonsar, la prima de risc es va disparar i s’hi va sumar la gestió maldestra que es va fer de la crisi de Bankia.

P. Però admet que feien falta aquests diners.

R. Amb una injecció de capital com la calculada pel Banc d'Espanya amb l’FMI, d'uns 50.000 milions i sense soroll, no haurien tancat els mercats, perquè el Tresor sortia cada any a demanar 300.000 milions. Per tant, era una xifra assumible si el cas de Bankia s'hagués fet, com els altres casos, sense soroll. Però es va voler pintar tan malament que els inversors de fora es van atemorir. De fet, es van haver de demanar 100.000 milions, quan el càlcul que s'havia fet amb el Banc d'Espanya i l’FMI era de 40.000 o 50.000 milions, que és el que va sortir després. Però és lògic, perquè els mercats estaven aterrits. És que l’atemoriment dels mercats va ser espectacular, perquè vam passar d'una sospita generalitzada sobre els bancs europeus a una sospita concreta i en primera línia sobre la banca espanyola. Va ser passar de dir que tenim el millor sistema financer del món, que seria discutible, però que no feia mal, a tenir algunes declaracions enviant missatges que ens havien deixat el pitjor sistema financer del món.

Dir que se salva els bancs i no els ciutadans és populisme

P. No s'hauria evitat el rescat amb una supervisió adequada del Banc d'Espanya?

R. El supervisor supervisa, però d'acord amb una legislació. En això, el Banc d'Espanya, mentre s'inflava la bombolla, encara que jo no era allà, va fer el que hauria fet qualsevol supervisor, aplicar una normativa que avui sens dubte sabem que és inadequada perquè donava gran llibertat als bancs per fer el que volguessin i exigia poc capital. Era una normativa totalment insuficient per evitar una crisi i s'està canviant en tots els països.

P. Però el Banc d'Espanya tenia autoritat per fer alguna cosa més.

R. I ho va fer. Luis Ángel Rojo [exgovernador] va introduir les provisions dinàmiques, anticícliques, una filosofia que s'ha seguit ara a tot arreu. I també es va obligar a incloure en els balanços les titulitzacions. Quan va començar la crisi financera, a Espanya amb prou feines hi havia inversions en actius tòxics, a diferència d'altres països. Amb la resta de la regulació, no, perquè les entitats haurien exigit que se’ls apliqués la normativa i prou. A Espanya, la tutela absoluta dels bancs estava al Banc d'Espanya: en canvi, la de les caixes, estava en les comunitats autònomes; no la tutela de supervisió, que seguia estant al Banc d'Espanya, però sí la de nomenaments, sous, etcètera. Tot això estava enormement polititzat. Una de les coses que hem après de la crisi és que la barreja de política i entitats de crèdit és tòxica.

P. Alguns inspectors han assenyalat que ells detectaven els problemes, però després a dalt no es feia res.

R. Això no ho han pogut demostrar mai, que jo sàpiga. Jo els vaig convidar, quan alguns deien que s'havia mirat cap a una altra banda, que denunciessin un sol cas i no ho han pogut demostrar mai. L'equip de supervisió era el millor que podíem tenir. Quan el BCE ha volgut formar el seu equip, ha anat a buscar Ramón Quintana [director general del Mecanisme Únic de Supervisió] i Margarita Delgado [directora general adjunta del Mecanisme Únic de Supervisió], que estaven en aquest equip, no ha anat buscat el que va dir que ho estaven fent malament. L'equip que hi havia abans i que hi ha ara és bàsicament el mateix i jo crec que és el millor. La reputació de la supervisió del Banc d'Espanya era enorme.

P. Va quedar malmesa amb el rescat?

L’injuriat Zapatero va deixar la prima de risc més baixa dels cinc països perifèrics. Ara estem només per davant de Grècia i Portugal

R. Va quedar malmesa entre els qui no coneixien la supervisió, sens dubte. La campanya de desprestigi que llança el PP va tenir-hi algun efecte, esclar, i això va accelerar la caiguda de la confiança. Si un diu que l'encarregat de supervisar ha estat el causant d'aquest desastre, això fa mal. En un dels meus comiats al BCE un membre rellevant del Consell de Govern es va aixecar i va dir: ‘Que estranys sou els espanyols, perquè teniu una de les millors supervisions d'Europa i un Govern que ho nega’.

P. Per al ciutadà és difícil concebre que s'hagin dedicat milers i milers de milions als bancs.

R. Això que se salva els bancs i no els ciutadans és, al meu parer, populisme. Ha passat el mateix als EUA, a Anglaterra, a França, a Alemanya… i ha generat la mateixa reacció. En el debat electoral de la campanya del 2011, Rajoy pren aquesta posició, malgrat que llavors la quantitat de diners públics que havia injectat el Govern de Zapatero era mínima, perquè s'havia aconseguit el capital d'altres bancs i del Fons de Garantia de Dipòsits. I Rajoy diu: “No injectarem ni un sol euro”. Això és desconèixer que no hi ha hagut una crisi bancària contundent en la qual no hagi calgut injectar diners. El ministre d'Economia va estar dient això fins a 15 dies abans de ficar els diners a Bankia, en una roda de premsa a l'FMI. Era una idea desgavellada. Però ara Rajoy explica molt bé per què s'han injectat diners, així que no cal que jo ho expliqui. Quan el candidat socialista l'acusa d'haver injectat diners als bancs, el que diu Rajoy és: Quina és l'alternativa? Deixar que els bancs facin fallida i que els bons no es puguin pagar? Quin efecte té això en un país com Espanya? No ho ha fet ningú. Al final, les ajudes van per als dipositants i els bonistes.

P. Per què es van autoritzar fusions que van resultar que no eren viables, com Bankia?

R. Bankia apareix com a no viable amb la segona recessió. Bankia apareixia com a viable quan es va fer, en el primer període del 2011, i no només per a la supervisió del Banc d'Espanya, sinó també per als bancs estrangers més importants, per als qui van invertir… El problema és que surt a borsa en el moment en què arrenca la segona recessió, que és devastadora, perquè ja no hi havia tots els coixins i les reserves de la primera. La segona recessió es carrega Bankia. Amb la informació que tenia el supervisor, Bankia era viable i és evident que després va deixar de ser-ho. Una altra cosa que deia el PP és que les integracions eren un horror i que Bankia era una equivocació. Després han canviat completament, no han desfet Bankia i dividit en set. Per què? Perquè quan tu integres pots treure set gestors dolents, canvies el gestor i et permet unes sinergies que són fonamentals. I, a més, mantens l'activitat.

A les caixes d’estalvis, la tutela de nomenaments, sous i altres coses estaven en mans de les comunitats

P. Quan el nou equip de Bankia demana 19.000 milions, al Banc d'Espanya es considerava que n'hi podia haver prou amb xifres inferiors.

R. Doncs sí, abans que entrés el ministeri en el tema, Supervisió estava parlant d'unes xifres inferiors, però es va generar tal desconfiança que no n'hi hauria hagut prou. Si Bankia hagués fet una reestructuració com la resta, sense soroll, doncs s'hi hauria ficat el que fos, però si fa una reestructuració amb soroll, dient que això és terrible, que està fatal, doncs costarà més. La desconfiança val diners.

P. Va ser massa reticent el Govern de Zapatero a injectar diners a les caixes i això va complicar després els problemes?

R. No és que fos reticent, és que es va poder fer sense fer servir gairebé els diners del contribuent, amb capital d'altres bancs i del Fons de Garantia de Dipòsits. Jo entenc que el PP hagi hagut de ficar més de 40.000 milions, perquè les altres fonts ja s'havien esgotat. Si has d'injectar diners, si no n'hi ha, has d'injectar fons públics. Jo sempre he fet el que m'ha dit el Departament de Supervisió, he pogut equivocar-me si s'ha equivocat Supervisió i fins ara no veig que hagi estat així. La Supervisió del Banc d'Espanya té algunes idees molt elementals, però molt positives: les resolucions dels bancs i les substitucions cal anunciar-les quan estan tancades. Hi ha una saviesa en la supervisió que, si no en tens, té uns costos enormes. La supervisió estava molt preocupada no només de resoldre els problemes, sinó també de no contagiar les tres grans entitats, dos bancs i una caixa [Santander, BBVA i La Caixa], perquè això hauria estat mortal per a Espanya. Això era una obsessió. Espanya podia digerir una reestructuració del 25% dels seus actius, la meitat de les caixes, però no hauria pogut digerir una crisi del Santander o del BBVA. Els temes de contagi, de confiança, són els que es van trencar en aquests sis mesos. Els problemes els vam tenir quan el ministeri va començar a voler introduir-se en la gestió bancària.

“El populisme no és exclusiu de Pablo Iglesias”

Miguel Ángel Fernández Ordóñez dedica el seu llibre (Economistas, políticos y otros animales) a proposar que es canviï la manera d'elaborar les polítiques. Per això, assegura, “la reforma del Parlament és crucial”. “El Parlament és un horror pel que fa al funcionament i a l'staff”,assenyala. A Espanya, quan es forma el Govern, “es discuteix tot als despatxos i el Parlament vota, però no debat, no estudia, no delibera. Això és nefast”, assenyala Ordóñez, que considera que el Parlament ha de tenir un equip potent que prepari documentació i estudis i ha de recórrer als experts.

“Els experts espanyols estan anant a Parlaments europeus i no van a l'espanyol”. Advoca per fer que els temes s'estudiïn a fons, que es facin llibres blancs i que les lleis portin memòries completes del seu impacte. “La reforma fiscal es va debatre en quatre hores; la del Codi Penal, en cinc hores”, denuncia.

"Un altre tema crucial és l'staff del Parlament", afegeix. A Espanya només hi ha lletrats, que s'ocupen dels temes jurídics i que servia en un Parlament del segle XIX, però ara fa falta, a més, un equip potent, que prepari papers i documentació.

“La democràcia és important, però ha de ser il·lustrada. Cal estudiar abans de votar. Als Parlaments que funcionen s'estudien les coses. Això no elimina les ideologies”. “Aquí les polítiques acaben sent un conjunt d'ocurrències i nyaps; la política no està al nivell de les nostres empreses”, assenyala l'exgovernador. "No n'hi ha prou a canviar els polítics, cal canviar les polítiques i per això cal canviar la manera en què es fan les polítiques. I el cor és el Parlament.

Fernández Ordóñez creu que no només els partits nous, sinó també els tradicionals, han caigut en el populisme. “El populisme no és exclusiu de Pablo Iglesias”. Sosté que Zapatero en la seva primera etapa, o Rajoy, fins a mitjan 2012 i amb algunes mesures recents, l'han practicat. "Quan Zapatero canvia de política el 2010, el PP fa populisme. Quan posa taules en contra de la pujada de l'IVA, s'oposa a retardar l'edat de jubilació i diu que no cal tocar les pensions ni el sou dels funcionaris, això és populisme".

“Jo crec que el populisme és nefast, però es combat parlant, estudiant, analitzant. Mai es podrà fer una bona reforma laboral si el populisme segueix sent la guia”, afirma.

"Jo no intento dir què cal fer, sinó analitzar per què no es fa el que cal fer", conclou.