Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pactar per condicionar

Deu diputats inexperts de la CUP, fidels als seus ideals i objecte de tot tipus d'insults van complir amb els objectius clau que van proposar a l'inici de la negociació

Ja han passat quinze dies des del pacte in extremis entre Junts pel Sí i la CUP, i des de la votació d'investidura de Carles Puigdemont. Han estat moltes les explicacions i especulacions de com es va forjar l'acord, i s'han llançat multitud de teories sobre el procés negociador i els efectes del resultat final per a l'independentisme i per a les formacions polítiques implicades.

Quan el 9 de gener Artur Mas, en roda de premsa, es va apressar a explicar, amb ressentiment, el contingut de l'acord i a donar la seva interpretació sobre els compromisos per a l'estabilitat, molts van pensar que es tractava d'un pacte que humiliava políticament la CUP. Mas va perfilar d'entrada un “relat oficial” denigrant per als cupaires, que va ser acceptat i repetit fins a la sacietat per mitjans de comunicació, analistes i tertulians. No obstant això, els posteriors aclariments de representants de la CUP sobre els punts més ambigus van permetre oferir una versió més creïble i recuperar la dignitat dels antisistema.

Deu principiants i suposats “inexperts” diputats de la CUP, fidels als seus ideals i al sistema de presa de decisions de la seva organització, assetjats per una salvatge pressió mediàtica i tertuliana, objecte de tot tipus d'insults i calúmnies, i amb les comunicacions presumptament intervingudes, van aconseguir complir objectius clau que van proposar a l'inici de la negociació i, sobretot, aconseguir que la decisió final fos “ni Mas, ni març”. Per la seva banda, veterans polítics convergents, alguns d'ells mestres del xantatge com a estratègia negociadora i experts a fer intercanvis i segellar pactes en situacions límit, es van esforçar sense èxit per liquidar el projecte polític de la CUP i van acabar acceptant la retirada de Mas davant el previsible daltabaix electoral al març sense la companyia d'una exasperada ERC.

Però a més d'un “acte de generositat de Mas” o d'“enviar-lo a la paperera de la història”, depèn com es miri, la CUP va aconseguir dos altres grans propòsits. El primer, aprovar una solemne resolució del Parlament per iniciar el procés de creació d'una República catalana, obrir un període constituent i començar una desconnexió democràtica que impliqui no supeditar-se a les decisions de les institucions espanyoles i, particularment, al Tribunal Constitucional. Aquesta resolució, que conté conceptes ideats pels anticapitalistes i que parcialment era al programa de Junts pel Sí, va ser imposada per la CUP, segons va reconèixer Artur Mas, i va generar la reprovació de diversos membres del seu executiu.

El segon va ser negociar una proposta d'acord per a la independència que inclou nous plantejaments per a un procés constituent i un pla de xoc immediat per frenar bàsicament les polítiques de retallades antisocials dels governs de Mas. Algunes d'aquestes mesures socials mai van formar part de l'acció de govern convergent, tot i que unes altres estaven previstes al programa electoral de la coalició CDC-ERC.

La CUP també va aconseguir modificar l'estructura clàssica de govern a l'hora de demanar un lideratge coral i transversal. Com a conseqüència d'això, es van crear tres grans àrees de govern que, en aplicació de la lògica coalicional, van passar a estar dirigides per persones procedents de diferents partits polítics. L'exigència d'un govern plural i l'exclusió d'Artur Mas partien de dues premisses que sempre va defensar la CUP: evitar una excessiva identificació del procés amb Mas i facilitar l'ampliació per l'esquerra de la base social de l'independentisme.

Seguint el relat oficial de Mas, hi ha qui creu que la CUP ha pagat un preu molt elevat: assegurar l'estabilitat governamental, incorporar un parell de diputats a la dinàmica del grup de Junts pel Sí i rellevar dos diputats. Però l'estabilitat pactada afecta exclusivament el procés constituent, la ruptura democràtica i les polítiques de rescat social, i a més no inclou ni l'aprovació dels pressupostos. Els dos diputats participaran en els debats i les deliberacions de Junts pel Sí, però seguiran sota la disciplina de vot del grup de la CUP. Sobre la renúncia de dos diputats, com van expressar els dimissionaris, només “el desconeixement de la CUP els va fer pensar que això ens faria mal”.

I un altre gran èxit de la CUP ha estat facilitar l'inici d'una legislatura en què el seu suport serà necessari per al govern i, per tant, podrà pactar per condicionar l'agenda política i incidir sobre la ruptura amb Espanya i sobre la lluita per aconseguir cobrir les necessitats socials més bàsiques.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.