Selecciona Edició
Connecta’t

Xoc sense combustió entre passat i present

Actualitzar la possible denúncia social de 'Maria Rosa' és apostar per la part més feble del drama de Guimerà

Dos dels protagonistes de 'Maria Rosa', de Guimerà, al TNC.
Dos dels protagonistes de 'Maria Rosa', de Guimerà, al TNC.

La relectura dels clàssics és un exercici de salut artística. Cap text elevat als altars és un reliquiari que només es pot venerar en l'escenari com l'hòstia consagrada al Corpus. Si segueixen commocionant és perquè tenen en les seves pretèrites formes un alè fresc. La funció del dramaturg és trobar aquesta substància imperible —cada temps té la seva— i mostrar-la en el seu aspecte més contemporani i renovar així la seva capacitat d'impacte. Exercici que requereix adoptar de vegades solucions valentes que no sempre són les estètiques. Les mitges tintes o les que toquen només l'epidermis no funcionen.

Actualitzar la possible denúncia social de Maria Rosa és apostar per la part més feble del drama de Guimerà. El conflicte social que presenta l'autor està sobrepassat per l'experiència obrera del segle XX. Només té sentit si es col·loca a l'escenari una realitat comparable i aquesta és ara mateix la dels immigrants que treballen en condicions de semiesclavitud sota, per exemple, plàstics d'hivernacles. Treballadors sense drets, que esquiven la confrontació amb l'ocupador i se senten desvalguts quan han de bregar amb un escrit oficial en una llengua que no dominen. Però en aquesta dramatúrgia de Carlota Subirós no hi ha romanesos o senegalesos. Són catalans amb uniformes de treball del 2016 i una consciència social del segle XIX.

MARIA ROSA

D'Àngel Guimerà. Direcció: Carlota Subirós. Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Díaz, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles i Manel Sans. TNC, 20 de gener.

En canvi, l'energia col·lectiva és el que funciona més bé en aquesta posada en escena. El marc espacial és d'una gran qualitat metafòrica, molt ben il·luminat i amb entorn sonor brillant, i la distribució i moviment dels grups respon sempre a la lògica de la màxima expressivitat dramàtica. Però tota precisió en el treball de conjunt es desfigura quan el focus s'aproxima a les individualitats. És molt estrany el descuit en la construcció de la parella principal quan Subirós fa una lectura tan interessant de l'amour fou latent en el text. La directora troba la substància quan concep el seu muntatge com un text prelorquià, amb tota la força poètica del desig en brut. Un romanticisme a l'estil Arturo Ripstein.

Lligar Guimerà amb l'arravatament de la nua pulsió sexual és brillant, però caldria percebre-ho amb força a l'escenari. I no passa. No es produeix la combustió entre Mar del Hoyo (Maria Rosa) i Borja Espinosa (Marçal). Ella és gairebé invisible, sense intensitat ni en els seus moments més tràgics o decisoris; i ell es protegeix darrere d'una armadura de vella escola interpretativa. De vegades se'n desfà —quan s'endinsa en la intimitat de la confessió emocional— per després tornar posar-se-la. Hi ha molta més connexió en el flirteig passatger de Badori i Tomasa (Albert Ausellé i Lluïsa Castell, tots dos magnífics), que en la tragèdia amorosa de Maria Rosa i Marçal.