Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Debilitats i expectatives

La clau la té el PSOE. El seu canvi està a mig fer, es debat entre experimentar amb els nous o continuar aferrat a la falsa seguretat del poder que encara mantenen

Ha transcorregut un mes des de les eleccions generals i quatre mesos des de les eleccions catalanes. I gairebé tot està per decidir. El govern català comença a caminar amb moltes incerteses i amb una tasca titànica al davant. Demostrar que les coses concretes, el dia a dia de les polítiques i la gestió pública, poden continuar funcionant i fins i tot millorant, alhora que s'avança en un procés constituent que ens porti a una nova institucionalitat. A l'altra banda, la configuració política sorgida de les eleccions del 20-D no és per estar-ne content. I qualsevol configuració que pugui sorgir de les converses i debats entre potencials aliats pot acabar resultant fràgil i poc estable. Hi ha una gran distància entre les tasques que ens planteja el canvi d'època que travessem i les capacitats i vímets amb què construir governs a l'altura d'aquestes exigències.

Sabem que l'alternança imperant tants anys en el sistema polític espanyol no té possibilitats de seguir funcionant. I això exigeix reacomodacions en els dos grans partits, amb la càrrega de sacrificis personals que això inevitablement comporta. Al Partit Popular, el tema és més greu ja que és al poder, ve d'una època d'hegemonia institucional generalitzada que no es corresponia en absolut amb la progressiva pèrdua de l'hegemonia política i social que anava patint. Indicis de corrupció sistèmica, pèrdua d'alcaldies i de governs de comunitats autònomes, han anat anticipant el que avui resulta peremptori però gairebé impossible per al PP: renovar lideratges, generacions i programa. És un partit del passat, amb missatges obsolets i amb pràctiques i maneres de fer cada vegada menys atractives per a persones de menys de 50 anys. Els partits presents aquests anys en les diferents estructures de poder han anat, més mal que bé, mirant de mostrar altres sensibilitats, rostres i missatges. Convergència ho va fer amb Mas, després va aprofitar l'onada de la independència i avui prova de refundar-se, traient-se del damunt el pesat llast de Pujol. Els socialistes ho van fer amb Sánchez, però estan dividits i mostren al descobert les seves pors i esperances. Pors de ser escombrats, esperança de poder sumar-se a la renovació. Al PNB se l'ha de situar a part, tant per la seva capacitat de no jugar al liberalisme i mantenir la seva tradició socialcristiana, com per l'especial institucionalitat basca. La política basca continua sent la més resistent al canvi, però les dades del 20-D apunten a moviments de fons i pronostiquen nous escenaris. Esquerra Unida ha arribat al límit de la seva resistència, i cada vegada costa més conjugar esforç militant amb escasíssims resultats.

L'emergència de noves formacions polítiques, barreja esperança i projectes per definir. Ciutadans ha de decidir encara què vol ser quan sigui gran. El camp de Podem s'ha omplert de pluralitat i de diversitat territorial, la qual cosa reforça la seva imbricació i lligam, però complica el seu missatge. En definitiva, estem en ple joc de debilitats i expectatives, quan en canvi necessitaríem combinar amb urgència la renovació imprescindible de propostes i missatges i amb l'enfortiment de la presència en primera línia de persones solvents i creïbles.

La clau de tot, per bé o per mal, la té el PSOE. La seva transformació està a mig fer. Es debat entre experimentar amb els nous o continuar aferrat a la falsa seguretat del poder que encara manté. I no fa falta ser gaire llest per saber que a l'Europa del segle XXI, en l'economia globalitzada en la qual estem instal·lats definitivament, el fet de no acceptar la plurinacionalitat d'Espanya resulta no només ridícul sinó també estratègicament suïcida. La pregunta és saber si el PSOE i el PSC són capaços d'entendre que és molt més limitador entossudir-se amb la unitat indissoluble d'Espanya que mirar de recuperar espais amb visions modernes de la sobirania compartida i amb formes fraternes (i per tant vinculades, però diferents) de relacionar els pobles que componen Europa i Espanya. Que el PP no jugui a això és natural i quadra amb el seu perfil conservador i jeràrquic. El que els socialistes no vulguin entendre-ho els pot anar excloent de recuperar els vincles amb les noves capes il·lustrades i viatjades que saben que avui més que parlar d'independència es tracta de poder escollir les teves interdependències des del reconeixement del que ets.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.