Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Enraonar

El malestar creix i als ciutadans no els consola que els diguin que en altres llocs del món es viu pitjor. A Espanya els perdedors de la crisi tenen qui els representi. Se sabrà enraonar?

John Carlin glossava recentment la inexistència en castellà d'un equivalent de la paraula anglesa compromise. Deia Paul Ricoeur que la bona relació entre cultures que comparteixen territoris (i al món globalitzat són gairebé totes) es basa en la traducció i el dol. Les paraules que existeixen en uns idiomes i no en d'altres són material interessant sobre les resistències i les singularitats culturals. Una de les meves paraules preferides del diccionari català és enraonar: “discutir, examinar, etcètera, alguna cosa en una conversa”. Enraonar com a exercici compartit de la raó.

No he estat capaç de trobar una traducció satisfactòria d'aquesta paraula al castellà, a d'altres llengües llatines, o a l'anglès. I, no obstant això, aquesta paraula és gairebé un programa d'acció col·lectiva en societats heterogènies com les nostres, on els ciutadans volen que la seva veu arribi a l'escena pública sense ser engolida per unes estructures polítiques que en el seu afany de control redueixen al mínim l'espai d'allò realment possible. Vivim en societats liberals en què gairebé tot es pot dir, però la immensa majoria de les coses que es diuen queden a benefici d'inventari. L'espai de la veritat legitimada és molt reduït. I, no obstant això, en la mesura en què la diversitat social creix, les veus que volen aconseguir reconeixement, també. És impossible construir un espai polític sobre una ampliació del que s'està disposat a sentir i fer efectiva la incitació al diàleg, no com a representació teatral sinó com a exercici compartit de la raó, com suggereix la paraula enraonar? Cap enraonar en el marc de la lluita pels interessos i pel poder?

No és casualitat que en tres mesos de diferència, Catalunya i Espanya hagin viscut una crisi d'ingovernabilitat, traduïda en una enorme dificultat per formar Govern. La multiplicació dels actors en l'espai de la representació política és una expressió més d'una crisi que és europea. Recentment, un empresari català, inquiet per les incerteses del moment, em va etzibar: què se n'ha fet de la classe obrera? Nostàlgia d'una època en què els interlocutors estaven clarament definits. La classe obrera va deixar pas a la confusa ficció d'una immensa classe mitjana que s'ha enfonsat amb la crisi, al mateix temps que la globalització deixava Europa desprotegida.

El malestar creix profundament al continent. I als ciutadans no els consola que els diguin que en altres llocs del món es viu pitjor: la referència del benestar és la seva pròpia experiència i en un passat no llunyà va ser millor. Les veus que vénen de baix es van fent lloc. I si els règims polítics no són capaços d'incorporar-les, vindran temps foscos d'autoritarisme postdemocràtic des del poder i desbordament plebeu. Espanya és dels pocs llocs en què els perdedors de la crisi ha trobat representació política, sense deixar-se arrossegar per les tèrboles aigües de la xenofòbia i el ressentiment. Se sabrà enraonar?

Quan aquests dies emanen dels centres de poder els mateixos tòpics de sempre —estabilitat, seguretat jurídica, continuisme, previsibilitat— tinc la sensació que el que es pretén és tornar a tancar al més aviat possible la porta que s'ha obert a la pluralitat. Que no es tracta d'assumir un procés de reflexió compartida, sinó d'assegurar que els privilegis adquirits quedin intactes. I la primera prova d'això és que un mes després de les eleccions espanyoles ningú ha posat sobre la taula programes i projectes concrets sobre els quals es pugui raonar en comú. Ni ningú s'ha assegut en una taula amb aliats potencials per començar a progressar en els acords.

Es parla de perímetres, no de continguts. En queden dos: la gran aliança conservadora (PP, PSOE, Ciutadans) i l'aposta per l'alternativa (PSOE, Podem i altres). La primera, ara mateix, és impossible; la segona és complicada. I tots els esforços es concentren a fer-la inviable. De fet, la consigna dominant és que hi hagi les renúncies necessàries per trobar una sortida que impedeixi la segona aposta. Diuen que la utopia genera frustració. Fa temps que els utòpics són els que rebutgen qualsevol intent d'un millor repartiment del poder. Per arribar a un compromise efectiu cal donar reconeixement a l'altre, asseure's a enraonar.