Selecciona Edició
Connecta’t

Cançons que són proclames

Nacho Vegas va triomfar al Palau de la Música en un concert que va començar amb 45 minuts de retard i la participació d’activistes de la PAH

Nacho Vegas en un concert anterior al Palau.
Nacho Vegas en un concert anterior al Palau.

Aquesta sí que és bona: un artista d'esquerres genera polèmica per cantar cançons d'esquerres. Llavors serà normal, doncs, que Manu Chao elogiï Monsanto i que Billy Bragg reivindiqui ara el llegat de Margaret Thatcher. Un país curiós, el nostre. En un Palau de la Música ple, el cantant asturià, des de fa ja bastant de temps, com va demostrar fa mesos a la sala Barts, va decidir explicitar en les seves lletres el seu rebuig a l'actual situació social i política a Espanya. Dijous a la nit el concert pròpiament dit es va iniciar amb Canción para la PAH, moment en què diversos activistes van ocupar l'escenari amb pancartes al·lusives a les seves reivindicacions. El concert va estar presidit per aquesta accentuació del paper social i polític de les composicions, irònicament descrites pel mateix Vegas com Canciones populistas, títol del seu últim treball. Res a objectar. L'art sempre és ideològic i no hi ha res a retreure al fet que toqui de peus a terra.

El que va deixar més preguntes en l'aire va ser el "tema" del vídeo amb el qual es va obrir el recital. Segons la molt plausible explicació de l'organització, el contingut d'aquest vídeo, una paròdia de “Converses sobre el futur”, la publicitat que no vol semblar-ho del banc que patrocina el festival, va ser comunicat instants abans de l'inici del concert i es va resoldre amb l'autorització de l'entitat financera a projectar-lo. Dues puntualitzacions: es va poder interpretar que Nacho Vegas justificava la seva presència al festival parodiant el patrocinador. Si va ser així semblaria una conducta ingènua: en un món en el qual només la pobresa no està patrocinada i on darrere de qualsevol gest hi batega una corporació no cal justificar-se per actuar en un festival patrocinat per empreses. Segona, i més important: entre estira-i-arronses, el públic va estar 45 minuts fent cua a les portes tancades del Palau esperant que se solucionés l'assumpte. Resultat final: va “rebre” el de sempre, qui paga.

El concert. Un repertori excel·lent: cançons encertades amb una ironia inqüestionable, “Estimeu-me, sóc un liberal”, cants a la lluita, al sí que es pot, a l'erosió del consum atrafegat i estúpidament feliç com Ciudad vampira, Polvorado, Run run, i repàs al cançoner tradicional de Nacho Vegas per protagonitzar la segona part del recital. Pegues. Una de parcial: el cor que el va acompanyar durant la primera part, sense ajustar-se completament al grup i a les cançons, va provocar algun desajust, equilibrat per tot el que tenia d'entusiasta i de col·lectiu, un subtil missatge polític que no omplirà titulars. L'altra és més aviat un dubte: Nacho s'està transmutant i el que abans era hieratisme i introspecció, glaç formal, és ara expansió corporal, més aviat maldestra, i també vocal, afavorint una entonació aparentment menys apta per al registre vocal de Nacho Vegas i per a bona part del seu cançoner. Gens il·lògic en última instància, el contingut sempre ha condicionat la forma. Caldrà esperar l'evolució d'un artista que en la seva mutació mostra una opció no només ideològica.

MÉS INFORMACIÓ