Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els tentacles del desafiament

El problema català, que molts volien acantonar en la minoria independentista, reapareix ara a través de Podem com a eix dels pactes de govern

Des que va concloure l'escrutini dels vots emesos el 27 de setembre passat, existeix una àmplia tendència analítica que fixa, que delimita el problema, el desafiament català, a un 47,8% de l'electorat concernit. No discutirem ara si això és molt o és poc. Com que és, en tot cas, una xifra per sota del 50,01%, bastants observadors van creure que el tema estava tancat i resolt; democràticament resolt, almenys.

Però no. Entre altres raons perquè només una visió reduccionista i miop de la realitat politicosocial a Catalunya pot circumscriure el desafiament a l'existència d'un camp polític independentista que té el suport d'una mica menys de la meitat de l'electorat. Sembla que alguns ho han descobert fa poc: Podem –revelen amb gran alarma va acudir a les eleccions generals d'un mes enrere en aliança amb els nacionalistes catalans, entenent com a tals Xavier Domènech o Ada Colau, i fent seva la reivindicació essencial del nacionalisme, el dret d'autodeterminació.

No tinc cap autoritat per destriar si el col·lega i amic Domènech o l'alcaldessa Colau són nacionalistes, a causa, a més, de la polisèmia del vocable. M'atreveixo a aventurar que, sense fer seva aquesta etiqueta, consideren Catalunya –la societat catalana un subjecte polític al qual, des de fa generacions, molts dels seus integrants atribueixen el caràcter de nació. Igual que ho van fer en el seu moment el POUM, el PSUC, Iniciativa, Andreu Nin, Joan Comorera, Antoni Gutiérrez Díaz, Rafael Ribó i molts altres exponents del “pensament reaccionari” (sic).

Sigui com sigui, del que estic segur és que, sense haver inclòs al seu programa per al 20-D el compromís d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, En Comú Podem no hauria aconseguit els espectaculars resultats que va registrar: el 24,7% dels vots, gairebé un milió de paperetes i 12 escons. Que, sense afegir al seu perfil d'esquerra regeneracionista i transformadora l'aposta per demanar l'opinió dels ciutadans sobre el futur status polític català, amb tot el carisma d'Ada Colau no n'hi hagués hagut prou per posar la llista de Xavier Domènech a la part alta del rànquing. Abona aquesta tesi el resultat obtingut, amb prou feines tres mesos abans, per una candidatura de composició molt semblant (Catalunya Sí que es Pot) que, malgrat això, va fer una campanya molt més timorata i fugissera pel que fa al tema sobiranista.

De manera que ja ho veieu: aquest desafiament català que tants volien acantonar en la reserva índia de l'independentisme minoritari (amb prou feines el 47,8%, bah!), reapareix a través de Podem com la pedra de toc de la formació a Espanya d'una majoria de govern alternativa al Partit Popular. Una pedra de toc que els de Pablo Iglesias no poden llançar fàcilment per la broda, perquè en això s'hi juguen (més que en la perduda pugna pels grups parlamentaris) la credibilitat i l'atractiu recentment adquirits amb la seva capacitat d'adaptar-se a les realitats nacionals de Catalunya, València, Euskadi i Galícia.

Però és que, a més, el desafiament s'ha colat també al debat postelectoral del PSOE. Quina ironia! Tan contents que estaven a Ferraz després d'haver forçat el PSC a abjurar d'aquella “consulta pactada” que els socialistes catalans van portar al seu programa del 2012, i ara la qüestió els reapareix formulada de manera més crua –un referèndum i convertida en línia vermella de Podem per pactar amb Pedro Sánchez!

Naturalment, el mer fet que Sánchez no hagi donat un cop de porta a Iglesias i hagi corregut a oferir els seus vots a Rajoy està provocant una gran inquietud entre els guardians de les essències pàtries, inclosa aquella porció del PSOE que, en realitat, és del PP però es resisteix a admetre-ho. Des de fora, pròcers diversos prodiguen al partit socialista consells de seny, això és, de pacte amb el PP. Des de dins, l'andalusa Susana Díaz, el manxec Emiliano García-Page, l'extremeny Guillermo Fernández Vara, l'aragonès Francisco Javier Lambán i altres barons multipliquen els advertiments/amenaces al secretari general, i no entenen que el PSOE hagi facilitat la constitució de grups parlamentaris senatorials d'Esquerra i de Democràcia i Llibertat. A l'enemic, ni aigua!, criden els que es postulen paladins del diàleg, la concòrdia i la reconstrucció de ponts.

Amb el desafiament català passa com amb la realitat: que la llences per la porta, i torna per la finestra.

Joan B. Culla i Clarà és historiador