Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

És Munch, és Madrid

Madrid bull. L'art i la cultura de primer ordre viuen lluny del Mediterrani. Som a la mateixa Espanya que la depauperada Barcelona?

La feina em va tornar a engegar en orris el dia dels Sants Innocents a Madrid. Temperatura gèlida a l'estació d'Atocha, plena de manters amb samarretes del Barça i sabatilles Nike. Són els mateixos negres de la primavera eterna de Barcelona? Aquests traginers són un problema d'Ada Colau, com ens volen fer creure, o de l'aldea global? Per les cantonades no veig la Guàrdia Urbana de Barcelona ballant com una baldufa; malgrat això, la capital sembla presa per la Policia Nacional, que té blindada la rotonda amb furgons, tanques i aguerrits éssers tapats de dalt a baix i amb els subfusells d'assalt preparats. A la plaça de l'Emperador Carlos V les marquesines anuncien una monogràfica de Dominique Ingres al Prado, una retrospectiva de Vassili Kandinski al Centro de Cibeles i una mostra d'Edvard Munch al Thyssen. Només tinc temps per a una: Too Munch. Quines són les de Barcelona, plena de banderoles d'un tal MNAC i d'un tal Xavier Gosé?

Tinc una reunió al Palace. Tafanejo pels passadissos i els ascensors, mentre ensumo els àcars de les moquetes i no m'arriba cap rastre de sàndal de les cremes capil·lars de Duran Lleida. Fixo la mirada en una paret decorada amb un munt d'ampolles de xampany de Dom Ruinart penjades de cap per avall i, com a bon pesseter català, penso quants diners sumen totes aquestes malaguanyades bombolles que ningú es beurà. A la rotonda del Palace faig sobretaula amb antics alts càrrecs del PP i del PSOE. Inevitablement, la conversa comença per la seva banda amb un “Escolta, noi, com va tot per allà?”. Em pregunto per què allarguen les paraules noi, tot i allà.

Com que he estat llegint una novel·la negra de Maj Sjöwall i Per Whalöö, no em costa gaire fer-me el longuis. Què deu ser tot? On deu ser allà? Es posen a especular amb excitació sobre el resultat de la votació o el penúltim aquelarre de la CUP: els doblement famosos 1.515 vots. L'home del PSOE ho considera impossible i parla d'urnes sospitoses i topinades. El del PP sosté que sí, que aquesta probabilitat existia i que pot i ha de ser certa, com la loteria. Diuen no sé què de l'aritmètica. Em pregunten què en penso, i jo, que ho tinc al cap i al pap des de diumenge, els deixo anar: estimats, jo sóc de lletres, i això no és matemàtica, és enigmística. Intento portar l'estira-i-arronsa cap al territori verbívor, cap al concepte de ludolingüística i altres jocs relacionats amb el 15.2015, votació a les 15.15 hores, 5 vegades la santíssima trinitat, etcètera, però aquests vells amics del Palace són animals polítics, encara que retirats, i són de Madrid, així que fracasso en el meu intent de sortir esperpènticament de l'esperpent català. Els dic que jo sóc votant desencantat de la CUP i que fa unes hores que he abandonat l'independentisme. Es peten de riure a la meva cara: ho consideren una ocurrència pròpia del dia de les bromes. Fem el negoci amistosament i marxo a l'encalç d'un deliri que desentumeixi les meves fràgils neurones de la miasmàtica política catalana.

Canvio el mític lluç arrebossat amb salsa de calamarsons de La Ancha per l'exposició d'Edvard Munch (1863-1944). Madrid bull. L'art i la cultura de primer ordre viuen lluny del Mediterrani. Som a la mateixa Espanya que la depauperada Barcelona? Ens separa o ens uneix un bitllet de tren? Munch és increïble, molt més si hi vas amb gana. La mostra és àmplia, generosa, completa, està ple a vessar de gent (s'ha de fer cua) local i estrangera. La selecció és temàtica. Les parets són psiquiatria pura i dura. Què en pensaria el meu estimat Carlos Castilla del Pino? El cor fosc i l'ànima viscosa. Por i tremolor (de Kierkegaard). La representació de la falta de voluntat (de Schopenhauer). La curvatura imperfecta de la carn humana. Els abismes insondables de tu, de tu i de tu. Crits entre el crit i els silencis. Autorretrats flagel·lats, deformats, castigats pel vent inclement, esplèndids. La pintura i el traç són exuberants, intimidants, bojos. Munch és un il·luminat, i molta llum (directa i matisada, refulgent sempre) és precisament el que tenen totes les figures i tots els paisatges, centrals i secundaris, que el pintor ha llegat a la humanitat. El cos vestit i nu dels embullats cabells vermells esperona les experiències i els records compartits d'homes i dones d'avui i d'ahir. La imatge transporta els ulls i el pensament a mil passos del present i del passat, aconseguint la feliç inhibició de l'entorn.

Soberbi. Inoblidable. És el desig de viure a Oslo. És el desvari humà de l'art superior, no l'abstracció de la política i la cultura sancallosa i camacurta catalana. És Munch, és Madrid.

Manel Martos és doctor en Humanitats i editor de RBA