Selecciona Edició
Connecta’t

Rajoy no ho pot fer; Sánchez no ho ha de fer

És el moment que Rajoy deixi pas a algú altre i Sánchez renunciï a un pacte nociu

La investidura del proper president del Govern espanyol roman en la confusió quan està a punt d'acabar-se la primera ronda de consultes per part del cap de l'Estat i s'ha superat el primer mes des de la celebració de les eleccions. En aquesta data, per sobre del soroll i les especulacions absurdes, sobresurt la certesa que hi ha dues agendes en joc: la que gira entorn del PP i la que podria organitzar-se entorn del PSOE, ambdues amb pretensions els protagonistes de les quals no han tingut l'amabilitat d'explicar.

Davant la insuficiència dels 123 diputats aconseguits, Mariano Rajoy va optar per abandonar la retòrica de les ofenses rebudes durant la campanya i va llançar la proposta de constituir una gran coalició a força de reunir sota un mateix mantell el PP, el PSOE i Ciutadans. Sobre la finalitat d'aquesta operació, el màxim que ha precisat és que es tracta de dur a terme “les reformes que siguin necessàries”. És, en qualsevol cas, un projecte impossible i indesitjable.

Resulta sorprenent la passivitat de Rajoy i la seva nul·la inclinació a insistir, negociar i subministrar a l'opinió pública i als seus potencials aliats arguments creïbles per esborrar les diferències amb què els partits es van presentar davant dels electors i defensar propostes d'interès comú.

Rajoy no ensenya les seves cartes, amb prou feines parla i —segons vam saber ahir per la seva boca— té molt temps lliure, malgrat els seriosos problemes d'aquest país que haurien d'ocupar la seva atenció. La seva quietud irritant, mentre tot es mou al voltant, pot significar un intent de retardar l'obertura de l'operació successòria al seu partit o l'íntima confiança que ningú podrà ser cap de l'Executiu amb l'actual composició de la Cambra i, per tant, que només veu possible la repetició de les eleccions i guarda forces per a aquell moment.

Serien males notícies perquè sembla evident que hem arribat a un final de cicle i el president ja no té res a oferir a aquest país excepte la seva retirada. Cal que digui d'una vegada si aspira a ser cap del Govern espanyol o, si no pot aconseguir-ho per falta de suports, que doni pas a una altra persona perquè ho intenti.

La seva passivitat no ha servit perquè els altres esperin. El secretari general dels socialistes, Pedro Sánchez, està decidit a treballar en una alternativa i és obvi que té dret a fer-ho. Però els pobres resultats que va obtenir a les urnes l'obliguen a una combinació molt heterogènia i, pel que s'ha filtrat fins ara, clarament inconvenient per als interessos generals.

La hipòtesi més repetida és la d'una suma del PSOE amb els diversos grups de Podem i el PNB, i amb el suport exprés o l'abstenció de les dues forces independentistes catalanes, ERC i DL. És possible que aquesta estrambòtica amalgama permeti una investidura, però estem convençuts que no permetria governar. El missatge dels electors va ser contrari a les majories absolutes i als Governs monocolor, motiu pel qual és necessari un Executiu de coalició. Sánchez no pot en cap cas pretendre governar en solitari amb només 90 diputats —el pitjor resultat de la història d'un candidat socialista— i encara menys si per això necessita el suport explícit o implícit dels qui centren els seus objectius a separar Catalunya d'Espanya. Si ho fes correria un risc elevadíssim de convertir-se des del primer dia en ostatge de causes que van contra l'interès dels ciutadans i la voluntat probable d'una gran majoria d'electors socialistes.

D'altra banda, les insistents i devastadores crítiques de Podem als socialistes durant les transaccions sobre la qüestió dels grups parlamentaris posen en relleu el perill que una aliança d'aquestes característiques significaria, no només per a Espanya, sinó també per al PSOE, el partit que va fer les transformacions més importants que ha conegut la societat espanyola en moltes dècades. Abans que buscar a qualsevol preu una investidura hauria d'asseure's a reflexionar sobre el paper que li correspon jugar avui a una força progressista i europeista, social i innovadora, moderada i madura.

El PP no va dubtar a mirar en el seu moment amb simpatia Podem, i les televisions de la dreta, generosament recompensades pel Govern de Rajoy, s'han dedicat durant anys a promoure aquest partit com una alternativa que perjudiqués els socialistes. Aquesta tàctica, ja assajada en el seu moment per Aznar amb els comunistes de Julio Anguita, i coneguda com la pinça, ha obtingut l'èxit buscat d'afeblir el PSOE. També ha contribuït, per cert, a l'extensió de la demagògia en el debat polític i mediàtic.

Mentre es mercadegen els vots per a la investidura, els uns i els altres s'obliden d'explicar per què volen governar, quines són les seves polítiques socials en aquests moments de crisi i com volen finançar-les. En definitiva, quin projecte de país tenen. No hem sentit res semblant durant la campanya i tampoc aquests dies de frenètica aritmètica.

En això han de concentrar-se els líders si realment volen estar a l'altura del que els temps i els ciutadans demanen. I a organitzar aliances possibles que generin els canvis necessaris. A començar per la reforma de la Constitució, la més important de totes, que ha de procurar incloure tot l'arc parlamentari i que és impossible imaginar sense el concurs del PP. Cosa que sembla oblidar Pedro Sánchez en el seu ingenu intent de convertir-se en líder nacional, ja que un dels seus objectius més repetits, el de l'Espanya federal, no és factible si no aconsegueix incorporar-hi les forces de la dreta.