Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Artur Mas: examen d’història

Vuit especialistes esbossen el paràgraf que resumiria els cinc anys de mandat

Artur Mas deixant el Parlament després de no haver pogut ser investit president de la Generalitat el 10 de novembre del 2015.
Artur Mas deixant el Parlament després de no haver pogut ser investit president de la Generalitat el 10 de novembre del 2015.

Com recordarà la història els dos governs d’Artur Mas al capdavant de la Generalitat? Vuit historiadors fan l’exercici d’imaginar una mena d’entrada d’enciclopèdia que resumeixi els darrers cinc anys polítics a Catalunya, els de la Transició exprés de l’autonomisme a l’independentisme massiu. L’exercici és difícil perquè els esdeveniments s’acaben de produir i perquè, si alguna cosa ha de ser analitzada històricament, requereix que primer passi prou temps per pair-ne els efectes. Vuit acadèmics han tingut la bondat d’acceptar aquest joc, més periodístic que no pas científic. El resultat, més que de Mas i de la societat que ha liderat, diu molt de les diferents maneres que tenen els catalans d’entendre els mateixos fets.

Hi ha hagut tants historiadors que han acceptat aquest repte com n’hi ha hagut que han rebutjat l’oferiment. En l’única cosa que han coincidit tots els participants és a acceptar que, efectivament, els anys de Mas al capdavant de la Generalitat seran recordats per a la posteritat. La raó d’aquesta rellevància és el creixement meteòric de l’independentisme. Entre els experts hi ha dos grups, dividits a parts iguals: els que han mirat de superar les seves dèries personals i els que s’han deixat portar per les fílies i les fòbies que els provoca Mas. No hi ha consens sobre les raons per a la transformació sobtada cap a l’independentisme de CDC i del seu —encara— líder, tot i que l’argument més repetit és el trencament amb l’Estat que va suposar la declaració d’inconstitucionalitat de l’Estatut. Les altres explicacions més emprades són la crisi econòmica i la fi del model polític sorgit de la Transició.

Cap text és especialment original en la selecció dels fets que es destaquen; tot allò que s’ha tingut en compte ha aparegut amb tossuderia en l’actualitat informativa. El que crida més l’atenció són les absències: la corrupció a CDC es limita al cas Pujol. Serà això l’únic que recordi la història? O també hi tindrà cabuda el presumpte mètode repetit de finançament irregular del partit? La desaparició i el trencament de partits fins avui tradicionals tampoc hi té gaire protagonisme. La imputació del president i de dues de les seves conselleres per la consulta del 9-N tampoc mereix l’atenció especial dels vuit articulistes.

El grau d’impacte de les retallades és avaluat des de prismes diferents. Tan diferents com la manera de plantejar l’esquema d’un breu text acadèmic. La història no és una ciència exacta, això queda clar. Tampoc ho és a d’altres latituds. Aquest exercici d’història-ficció s’inspira en el que va plantejar el 12 de gener passat el periodista d’aquest diari Marc Bassets a sis historiadors americans: què dirà el paràgraf de la Història dedicat a Barack Obama? La diferència principal respecte de l’exercici fet pels historiadors catalans és que els seus homòlegs als Estats Units establien comparacions entre Obama i altres presidents. Aquí en tenien ni més ni menys que 130 per remenar, davant dels 44 que han tingut als Estats Units. Potser cap d’ells se sap de memòria el nom dels 130 presidents. També és probable que bona part dels 130 no s’hagués imaginat que, segles després, se’ls recordaria com a presidents d’un govern. En una entrevista el 2015 al programa de televisió 8 al dia, Mas va apuntar que li agradaria que el definissin “una mica entre Enric Prat de la Riba i Francesc Macià”. Mas té l’avantatge de ser conscient que, per bé o per mal, serà recordat, i segurament amb una identitat pròpia, diferent de cap altre precedent.

ALBERT BALCELLS

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut del 2006 trencà el pacte constitucional Catalunya-Espanya de la Transició. Com a conseqüència, l’independentisme, fins aleshores minoritari, prengué unes dimensions sense precedents, i Artur Mas s’hi hagué de sumar, després de la negativa espanyola al pacte fiscal. Entre les dures restriccions imposades pel poder central i el grau d’endeutament que la Generalitat heretà del Tripartit, el Govern català no ha pogut respondre al nivell de despesa social que reclama la crisi econòmica. Tot i que els darrers pressupostos suposen un augment en educació i salut, encara són inferiors als del 2010. L’atur juvenil va passar del 40% al 46% entre el 2010 i el 2014.

Ha començat a haver-hi, però, creixement econòmic. CDC s’ha trobat amb l’impacte del cas Pujol. El malestar social i la frustració política han afectat —i molt— el sistema de partits, alhora que ha pujat la participació electoral. Si la renúncia de Mas a la presidència contribueix a la unitat i al govern de Junts pel Sí, i també a la superació de l’atzucac en què es troba Catalunya, Mas serà recordat positivament per la Història. Cal esperar les conseqüències del trencament del bipartidisme espanyol i els resultats de l’actuació del govern de Junts pel Sí. Possiblement, la Unió Europea s’haurà d’acabar implicant en el conflicte. Manca perspectiva història per fer un balanç definitiu del període 2010-2015. Depèn del futur proper.

Albert Balcells és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’IEC.

Capçalera de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre de 2012, on hi era també Jordi Pujol. Aquesta mobilització molts historiadors l’esmenten com una de les claus que van anar empenyent Artur Mas cap a la seva posició sobiranista.
Capçalera de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre de 2012, on hi era també Jordi Pujol. Aquesta mobilització molts historiadors l’esmenten com una de les claus que van anar empenyent Artur Mas cap a la seva posició sobiranista.

JORDI CANAL

L ’era de govern d’Artur Mas ha durat dues legislatures, tot i que ambdues han estat curtes, amb eleccions anticipades. Si comparem la Catalunya del 2010 amb la de principi del 2016, el que crida més l’atenció és que la societat està més dividida i més crispada. Existeix una autèntica fractura catalana, a la qual la política del masisme ha contribuït decididament. Aquesta etapa de govern convergent s’ha caracteritzat sobretot pels necessaris ajustaments i per les retallades per fer front a la crisi econòmica i al dèficit, en bona part heretat dels Tripartits, per una banda; i per l’altra, per la concentració d’esforços en el rearmament nacionalista —les commemoracions de 1714, en especial— i l’exigència d’un Estat propi. S’ha assistit, d’aquesta manera, a la conversió a l’independentisme del partit governant, a la crisi del vell sistema de partits, a la supeditació parcial respecte d’organismes com Òmnium Cultural o l’ANC, a la pressió permanent en forma de nacionalpopulisme, als atacs a la legalitat i a la incapacitat, compartida amb el govern Rajoy, per al diàleg constructiu. El procés sobiranista ha constituït una oportuna tapadora per a les retallades, la corrupció i la massa generalitzada mediocritat de la classe política. El final de la presidència de Mas i les negociacions per a l’elecció del seu successor seran recordats com un moment poc gloriós de la història de Catalunya, entre subhastes, papereres de la història i processos que no semblen conduir enlloc.

Jordi Canal és professor a la EHESS (París) i autor d’‘Història mínima de Catalunya’ (Turner).

BORJA DE RIQUER

El govern d’Artur Mas passarà a la Història per haver endegat el procés independentista català en un context d’esgotament del model de la Transició, de baixa qualitat del sistema democràtic i de greu crisi econòmica. La seva obra ha estat hipotecada per una crisi que ha colpejat durament les classes populars i ha provocat un gran increment de la desigualtat.

Ara bé, el govern Mas ha tingut poca capacitat d’actuació atès que les seves finances han estat força intervingudes pel govern Rajoy, que no sols ha imposat les més dures retallades a les comunitats autònomes, sinó que ha incomplert la legalitat i l’Estatut català. Tot i això, l’administració de la crisi per Mas ha estat molt dura, especialment en sectors com la sanitat, l’educació i la cultura.

El trencament amb el govern Rajoy ha estat en bona part provocat per la inhabilitat política d’aquest, que amb la seva negativa a negociar res ha forçat Mas a anar més enllà del que mai havia previst. De tota manera, la demanda del dret a decidir havia sorgit d’una excepcional mobilització ciutadana i no pas del govern. Un factor que també explica per què Mas va optar per sumar-se al procés sobiranista ha estat la necessitat de desmarcar-se de l’herència del pujolisme davant l’escàndol de la família de l’expresident. Després del novembre del 2014, Mas radicalitzà i accelerà el procés, passant a vindicar la independència amb la voluntat de liderar el moviment. Els resultats de les eleccions del 27-S, però, l’han forçat a renunciar a la presidència per tal de no entorpir l’estratègia independentista.

Mas i Mariano Rajoy, al Saló de l’Automòbil de Barcelona, el maig del 2013, d’esquena l’un de l’altre: una metàfora del que han estat les desavinences i les pràcticament nul·les relacions entre els dos responsables de govern, aspecte que subratllen els historiadors.
Mas i Mariano Rajoy, al Saló de l’Automòbil de Barcelona, el maig del 2013, d’esquena l’un de l’altre: una metàfora del que han estat les desavinences i les pràcticament nul·les relacions entre els dos responsables de govern, aspecte que subratllen els historiadors.

Borja de Riquer és catedràtic emèrit d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.

PAOLA LO CASCIO

Artur Mas Gavarró arribà a la política de la mà de Jordi Pujol als vuitanta i en fou el successor designat a partir del 2002. Guanyador de les eleccions el 2003 i el 2006, no aconseguí majoria parlamentària i fou cap de l’oposició fins al 2010, quan CiU obtingué 62 diputats i accedí a la Presidència. Els seus mandats estigueren marcats per tres elements: l’aposta per un duríssim programa de contenció de la despesa social —reivindicat com a part de les polítiques d’austeritat europees, amb liberalitzacions i privatitzacions controvertides—, la crisi del seu partit per les retallades i els casos de corrupció, i el decantament cap a l’independentisme de CDC, interceptant el moviment sobiranista (puixant després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut reformat el 2006), separant-se de l’herència pujolista (sobretot després del 2014) i reformulant aquell espai polític. La convocatòria d’una consulta participativa sobre la independència el 2014 i la posterior denúncia a la Fiscalia General consolidaren el seu lideratge en aquest sentit. Avançà dos cops les eleccions: el 2012 —perdent 12 diputats i pactant, després, amb ERC—, i el 2015, trencada ja federació CiU. En aquesta convocatòria, plantejada com a plebiscitària, promogué la formació d’una llista independentista conjunta amb CDC, ERC i independents (JxSí) que no aconseguí majoria absoluta. Les negociacions per la seva investidura amb la CUP es van resoldre amb la seva renúncia el gener del 2016. No es retirava de la política: es dedicaria a la refundació de CDC.

Paola Lo Cascio és professora associada al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

ANDREU MAYAYO

Davant el fracàs del “govern dels millors” —de bracet amb el Partit Popular, malgrat que aquest partit va esperonar la sentència del Tribunal Constitucional contrària al nou Estatut— Artur Mas va decidir pujar a llom de la manifestació de la Diada i plantar cara a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el president Mas avançava a corre-cuita les eleccions i demanava una majoria incontestable amb un lema i un cartell històrics. Si el posat de Mas recordava el Moisès de Charlton Heston, el lema s’associava al documental polític més inquietant del segle XX: El triomf de la voluntat de Leni Riefenstahl sobre el congrés del Partit Nazi.

Malgrat la patacada electoral, Mas no tan sols no va plegar sinó que va iniciar una fugida endavant sense aturador abraçant, amb la fe del convers independentista, l’ètica del convenciment tot bandejant l’ètica de la responsabilitat. La seva presidència certifica el fracàs de la política i la derrota del catalanisme polític. En aquest sentit, sense una majoria incontestable en la societat catalana, sense acords amb les forces polítiques espanyoles i sense complicitats a la Unió Europea, Mas es va trobar enredat en les cordes de la CUP i, com el capità Ahab, empès al fons del mar.

Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona.

CARLES SANTACANA

Tot i la manca de perspectiva, la presidència d’Artur Mas s’ha d’analitzar, com a mínim, tenint en compte una profunda crisi econòmica, amb enormes conseqüències socials, i la frustració de bona part de la societat catalana arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, coneguda pocs mesos abans de la seva elecció. Sota aquest mar de fons, els fets s’han succeït a un ritme trepidant, en gran manera imprevisible pels seus mateixos actors. Quan Mas va arribar a la presidència a finals del 2010, la gran obsessió era marcar distàncies amb els governs del Tripartit, als quals s’atribuïen tots els mals, reals o imaginaris. Per això deia que encapçalava “el govern dels millors”, expressió que va tenir una vigència molt limitada. Un any més tard, el PP assolia la majoria absoluta i la proposta de pacte fiscal va ser liquidada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy.

La forta mobilització ciutadana, amb una Diada del 2012 massiva i explícitament independentista, va fer creure a Mas en un lideratge que les urnes no van validar. Error de percepció, perquè la radicalització del catalanisme es produïa en paral·lel a les retallades en els serveis públics, de manera que mobilitzacions com la Via Catalana de 2013 no es traduïen en més suport al partit liderat per Mas, que a més ha hagut de viure l’esfondrament de Jordi Pujol. De fet, CDC s’ha anat debilitant, sobretot en favor d’ERC, encara que en un context de gran sacsejada de tot el sistema de partits. La gran contradicció era que Mas creixia com a líder transversal del sobiranisme en moments en què el constitucionalisme esdevenia un mur, però després era incapaç de canalitzar-ho cap a un partit sota sospita. En el futur, els historiadors tindrem informació per resoldre preguntes cabdals: fins a quin punt hi ha hagut autonomia i/o interaccions entre Mas i els promotors de les mobilitzacions dels darrers anys? Quines dosis d’improvisació hi ha hagut davant de la velocitat que ha pres la Història?

Carles Santacana és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ

Un polític de paraula, seria el principal resum i aportació d’Artur Mas en aquest període complex i convuls que han viscut Catalunya i Espanya. Un fet tan precís i diàfan que esdevé una estranya i insòlita raresa en el mercadeig polític de programes, promeses i afirmacions incomplertes.

Ningú dubta, alguns amb esperança i il·lusió, altres amb temor i hostilitat, que Mas continuarà sent un ferm capital polític en l’ampli ventall del centre català, del moderantisme polític, del catalanisme que ha derivat amb el seu lideratge cap a l’independentisme.

Va fer evident a la majoria del país que es movia en el catalanisme cultural, històric, tradicional i polític, el que va del centredreta fins l’esquerra clàssica, socialistes i sectors d’una esquerra òrfena des de la desaparició del PSUC i d’una erràtica trajectòria d’Iniciativa per Catalunya, que el camí per poder afrontar un futur per fer front als problemes i necessitats de Catalunya i la seva gent és disposar d’un Estat propi. Un Estat favorable, no contrari com el del període del seu mandat, entre el 2010 i el 2015.

Seriosa tasca de pedagogia, rigorosa en l’aplicació dels pressupostos i retallades —creia que era la millor carta de presentació en l’Europa unida—, arriscant molt en la presa de decisions tot seguint des del principi la intuïció més sensible de les reivindicacions del carrer.

Polític sobri, analista pacient, va guanyar per golejada els adversaris, de vegades implacables enemics, unitaristes. Ara, des de Convergència, haurà de solucionar la pedra a la sabata de tot el període de govern, fent net definitiu en la corrupció. I aquí no tindrà cap treva, mai no tindrà la impunitat que en darrera instància han tingut PSOE i PP.

Josep Maria Solé i Sabaté és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

ENRIC UCELAY-DA CAL

El tractament de l’etapa Mas en els seus dos mandats serà diferent segons l’evolució dels fets per venir. Si s’avalua el personatge en un context en algun sentit espanyol, o merament autonòmic, el seu rol tindrà una lectura força diversa de si “el procés de desconnexió” finalment triomfa. En el primer cas, serà una anècdota; en el segon, una figura central d’un cànon nacional. Es podria igualment especular sobre les visions contrastades des de fonts espanyoles o constitucionals i altres de nacionalistes catalans exaltats.

Anomenem les valoracions de Mas com A i B. En el cas A: “Com a president de la Generalitat entre desembre del 2010 i gener del 2016, Mas dominà el període posterior al Tripartit socialista-nacionalista-comunista i va prendre un conscient ‘gir nacional’ en sentit independentista, de manera accentuada després d’una massiva manifestació l’11 de setembre del 2012. La sort, però, no l’acompanyà, i va haver de retirar-se per així deixar pas a successors amb plans alternatius”.

En el cas B: “A la seva presidència de finals del 2010 fins als inicis del 2016, Mas fou l’autèntic profeta polític de la independència de Catalunya. Vistos els ànims populars, va iniciar des del poder la pressió per a una desvinculació de la Generalitat del sistema espanyol. Ell com a president no va poder veure el resultat, però començà el gran canvi”.

Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra.