Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Europa i la soledat

En Strindberg hi ha els símptomes d’aquesta tirada a l’aïllament, una de les línies de la narrativa europea

Autoretrat d’August Strindberg, amb les seves filles Karin i Greta, a Gersau (Suïssa).
Autoretrat d’August Strindberg, amb les seves filles Karin i Greta, a Gersau (Suïssa).

La soledat ha estat un tema recurrent al llarg de tota la història d’Occident. Si mirem enrere —que és l’únic lloc on es pot mirar sense veure-hi miratges— la soledat, a la nostra cultura continental, degué arrencar amb les escoles filosòfiques gregues amigues de la saviesa i la contemplació, que és el que volia dir, llavors, la paraula theoria. Al món hebreu hel·lenístic i romà, seguint sens dubte la lliçó dels grecs, els solitaris essenis van continuar aïllant-se tant com van poder, a la vora del mar Mort —no els fariseus, ni els samaritans, que eren gent de carrer—: eren homes de pau, de recolliment i de silenci, o, en termes ben etimològics, persones que defugien les multituds, les assemblees i els arreplecs humans: anacoretes. Als primers segles cristians els solitaris van tenir una tirada quasi escandalosa —ho diríem, però el cert és que els solitaris mai han fet soroll— a tancar-se en una cova, tots sols, o a viure sota un tendal, quasi al ras, al mig del desert o dalt una columna: són els eremites i els estilites. Al seu costat, justament per proveir aquests solitaris radicals d’una mica de pa i formatge, solia haver-hi prototips de vida monàstica, és a dir, reunió d’uns quants ivres de Dieu(és el títol d’un gran llibre de J. Lacarrière, que Lluís Izquierdo va traduir al castellà) que es feien relativa companyia. Aquests van oferir un model per a la vida monàstica medieval, tot i que mai va ser el mateix estar sol com un franciscà que estar-ho com un mercedari o un templer. El monaquisme encara és viu, i tot monestir disposa d’una cova, a la vora —com a Montserrat—, on s’instal·len els més desitjosos de calma, fam i solitud.

Si el tema de la soledat també apareix sovint en la poesia del Segle d’Or espanyol i al segle XVI francès —vegeu el gran llibre de Lucien Febvre, Le Problème de l’incroyance au XVIè siècle. La Religion de Rabelais, o el de Karl Vossler, mestre de Riba, La soledad en la poesía española— és, sens dubte, gràcies a la recuperació humanística dels grans autors de l’estoïcisme i a la persistència de l’eremitisme antic: Montaigne tira més a Plutarc que als Evangelis, però és exactament un fill d’aquesta tradició: en comptes de cova, tenia una torre a casa seva, estàlvia de sorolls i multituds.

No em sembla que els segles XVII, XVIII i XIX fossin massa proclius a la soledat, perquè són segles de comerç i després d’indústria: llavors, qui no comerciava amb béns mobles, ho feia amb idees religioses. Ni Erasme, ni Vives, ni Luter van ser solitaris, i encara ho van ser menys els catòlics i protestants que van esbatussar-se durant molts anys a l’època moderna.

Però arran, precisament, de la industrialització d’Europa, i després arran de la seva burocratització, van aflorar al continent, quan ja molta gent vivia a les ciutats, una sèrie d’utopies no del tot amigues de la solitud, però sí de constituir unes fratries enemigues de la societat oberta, molt indiferents envers la idea de progrés que Kant encara havia considerat destí imparable i comunal del desenvolupament de l’ésser humà. Ni els d’Icària, ni els dels falansteris ni els amics de Fourier van mai desitjar participar en la vida dinàmica del segle XIX, sinó més aviat donar l’esquena al saeculum i romandre tranquils en petites comunitats, o sols del tot, com és el cas de Flaubert, per posar un exemple emblemàtic (rèplica contemporània de la solitud intel·ligent de Montaigne).

A mesura que el desenvolupament industrial i les concentracions urbanes van guanyar terreny, cada cop van ser més les persones que, si estaven dotades de prou càrrega intel·lectual, van advocar per la solitud, el contemptus mundi (o “renúncia del món”, com diu Petrarca) i una crítica més o menys ferotge contra la massa i el cos sempre poc o molt globalitzat de la conglomeració social.

Ara arriba a les llibreries una mostra més d'aquesta tirada a la solitud, de vegades al nihilisme i tot (Dostoievski, Turguèniev) de què hem parlat avui: August Strindberg, Tot sol, traducció de Carolina Moreno Tena (Barcelona, L’Avenç, 2015), obra que ja ha estat duta al teatre tres vegades recentment, encara que aquest llibre de Strindberg és en prosa narrativa.

El lector hi trobarà tots els símptomes d’aquesta tirada a l’aïllament que, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX (¿no és el cas de Kafka, també, o el de Robert Musil, o el de Beckett?) conforma una de les línies recurrents de la narrativa europea. El llibre no s’entendria sense acomodar-lo en el context que hem dibuixat; però havent vist, per sobre, per quines causes la història de la cultura i de les religions europees va acabar creant “enemics del poble”, o de l’assemblea, llavors no podríem llegir un llibre més revelador.