Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pudor de Colònia

Els atacs masclistes coordinats de la nit de Cap d’Any es van perpetrar en cinc països europeus. 766 dones han presentat denúncia. Policia i governs encara callen

Que això anava de debò, les dones ho sabem: la llibertat és cara. Unes quantes de nosaltres moren cada any a mans dels seus homes. D'altres són insultades públicament, en xarxes socials i bars, per ser visibles i decisives en institucions i organitzacions polítiques. I ara, atacs masclistes massius. Flaix: prop d'un miler d'homes es van congregar la nit de Cap d'Any davant l'estació de tren de Colònia per atacar sexualment o robar –o les dues coses alhora, que la policia encara no ho sap– centenars de dones que anaven de festa. No només a Colònia. Els atacs es van perpetrar en 10 ciutats europees al mateix temps i van durar diverses hores.

766 dones han presentat denúncia, la meitat per atacs sexuals. Són xifres només de Colònia. A més d'altres ciutats alemanyes –Hamburg n'és una–, l'assalt massiu també es va produir a Àustria, Suïssa, Suècia i Finlàndia. Encara falta (!) concretar aquesta geografia masclista. Ni xifres precises ni descripcions concretes de fets i llocs. En cinc països de l'Europa rica que persisteix a veure's a si mateixa com la més civilitzada de les Europes que es fan i es desfan. Van ser els atacs un de sol, coordinat?

Dones lliures en una nit de festa. A l'espai públic, un lloc concorregut i segur, l'estació de ferrocarril, que per als alemanys és el lloc de trobada per antonomàsia, reflexiona l'historiador i periodista Nils Minkmar en un article a Le Monde en el qual parla de la perplexitat alemanya davant l'ensulsiada dels seus dos fetitxes urbans, la policia i l'estació. Situada davant de la catedral de Colònia, icona de l'oest alemany, l'estació era fins al 31 de desembre “un lloc on s'està en societat: els pares no dubtaven a proposar-lo als seus fills joves per esperar-los o com a punt de trobada amb els amics”. Ha passat en “una de les ciutats més liberals i cosmopolites, la societat civil de la qual és alhora diversa i sòlida”.

“A la ciutat del periodista i escriptor Günter Wallraff [que fa anys va parlar de la vida dels turcoalemanys] i de la feminista Alice Schwarzer [rellevant polemista i fundadora i directora de la revista Emma], una ciutat tan pròspera com compromesa? A la qual des de l'antiguitat la gent hi arriba de tot arreu per establir-s'hi, i on hi ha des de fa temps una burgesia d'origen turc?”, s'interroga l'historiador. “I, a sobre, la policia fracassa, i bastant tràgicament, no només en la seva missió de protecció dels ciutadans, sinó també en una altra de les seves missions: oferir un informe verídic dels fets…”

Els atacs de diverses hores i llocs no van ser coneguts fins dies després; caram, la policia i el periodisme. Més preguntes. No hi ha cap morta, cert, però, tot i això, per què estem reaccionant, políticament parlant, amb indiferència? Millor: amb tanta diferència respecte als atemptats de París. Són poques, 766 dones atacades, comptant només les de Colònia i de moment? Què ho mesura? Les bombes? Els morts? El terrorisme? La hipocresia? L'esquerra radical que prefereix tancar els ulls si es tracta de refugiats i migrants del Nord d'Àfrica i del Pròxim Orient, com sembla ser el cas dels autors d'aquests atemptats?

Aquesta última pregunta és la que planteja la reconeguda sociòloga feminista algeriana Marieme Hélie-Lucas, fundadora de la Xarxa de Dones sota la Llei Musulmana, en una urgent anàlisi directa i precisa (http://www.sinpermiso.info/textos/los-ataques-machistas-coordinados-en-colonia-y-los-errores-eurocentricos-de-una-izquierda-europea). Europa prossegueix etnocèntrica, adverteix. Mira amb condescendència les seves antigues colònies i no en vol aprendre, on des de la descolonització se succeeixen atacs fonamentalistes masclistes en públic. Massius també durant els últims anys, contra les feministes laiques. Així a la plaça Tahrir cairota el 2011. L'islamisme radical remunta, però, per afrontar-ho, i malgrat la cultura laica que sustenta les seves esquerres i els seus feminismes, Europa es mou “entre el negacionisme i el racisme”.

Mal assumpte si, per no saber què fer amb els refugiats, Europa no s'atreveix a investigar els fets de la nit de Cap d'Any perquè no ens diguin racistes. Atemptats que, com a hipòtesi, poden haver estat obra coordinada d'homes reclutats pel terrorisme islàmic europeu. Passen els dies, i policia i governs continuen callant. Mentrestant, la pudor de Colònia ens impregna encara que girem els ulls: els drets de les dones són sacrificats, una vegada més, a la pau social.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.