_
_
_
_
_
MIREN ETXEZARRETA, catedràtica d’Economia

“L’economista pròxim al poder no veu els peixos perquè fa ‘windsurf’”

“Avui hi ha molts assajos i experiències econòmiques al marge del sistema”

Lluís Pellicer
Advertir que l’economia també té ideologia és un dels objectius de Miren Etxezarreta al seu llibre ¿Para qué sirve realmente la economía?
Advertir que l’economia també té ideologia és un dels objectius de Miren Etxezarreta al seu llibre ¿Para qué sirve realmente la economía? c. bautista

L’anomenada dècada perduda haurà suposat, quan acabi, dures retallades a l’Estat del benestar i la pèrdua de drets socials en diversos països europeus, sobretot al sud del continent. Per dur a terme la tisorada, els governs van invocar els criteris tècnics de la Comissió Europea o van posar al capdavant dels ministeris i conselleries acadèmics de prestigi. A ¿Para qué sirve realmente la economía? (Paidós), Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936), catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, intenta desfer el mantra de la neutralitat dels tecnòcrates i adverteix que l’economia està lligada a la ideologia.

Pregunta. S’han buscat aquests perfils professionals per presentar els ajustos com decisi-ons tècniques?

Resposta. Tot forma part d’una estratègia política. Quan es pren una decisió impopular, es recorre als experts. S’ha fet amb les pensions o amb la reforma fiscal. I recordo que alguns dels seus membres treballaven per a la banca o el sector de les assegurances. Aquest recurs és una operació molt perillosa per a la democràcia si no es fan els treballs necessaris perquè la ciutadania sigui qui finalment decideixi.

P. Cada gran crisi ha suposat el canvi del paradigma dominant. Per què aquesta vegada el pèndol no s’ha mogut?

R. És cert, Keynes va canviar-lo arran de la crisi del 29, i els neoclàssics —neoliberals en termes polítics— van fer-ho a la dels anys setanta. Ara ha estat diferent: no s’ha tocat la teoria, però en canvi sí la pràctica. Només cal veure la política expansiva que han seguit el Banc Central Europeu i la Reserva Federal.

P. Però alhora l’austeritat s’ha convertit gairebé en un dogma...

Crèdit en lloc de sou

Miren Etxezarreta divideix el llibre en dues parts. A la primera, repassa tots els paradigmes que han dominat l'anàlisi econòmica al llarg de la història des d'un punt de vista crític per apostar per la visió marxista de l'economia. A la segona part, passa de la teoria a la pràctica i fa un intent d'interpretació de l'economia real del segle XX, tot aturant-se en la resposta que han donat les administracions a la crisi del 2007 i al paper de l'Estat espanyol i d'institucions com la Unió Europea.

Etxezarreta segueix amb una vida acadèmica i intel·lectual intensa, tot fent divulgació en els mitjans de comunicació o bé investigant a través del seminari d'economia crítica Taifa. Un dels assumptes que tracta és la resposta que s'ha donat a la crisi. Per exemple per mitjà de la baixada salarial, tot i que diu que ja feia anys que s'estava fent. "El crèdit cobreix les necessitats que no cobreix la situació actual. El taló d'Aquil·les del capitalisme és que tot el que es produeix s'ha de vendre. ¿Per a qui, si els treballadors tenen uns sous tan baixos? Sempre existeix aquest problema. I la solució passa per cobrir-ho mitjançant el crèdit", explica l'economista.

R. Sí, però també es demana a l’Administració que doni suport a les inversions empresarials amb el pretext que es creen llocs de treball. És una qüestió del poder, que es troba molt enquistat amb la teoria econòmica convencional. Sí que em sorprèn, però, que els postkeynesians no hagin avançat més. Creia que el seu moment arribaria quan esclatés una crisi.

P. Es queixa que s’abusi de les matemàtiques. Allunyen l’economia dels ciutadans?

R. Les matemàtiques permeten més precisió, si s’empren bé. El problema és que cal ser molt curós amb els supòsits, perquè després les matemàtiques funcionen amb la seva lògica. Per exemple, podem introduir que, si baixa el preu, puja la demanda. La realitat ens diu que això no sempre és així, però la fórmula ja no recull aquests matisos. Jo faig xerrades sobre pensions, i cada vegada que ensenyo la fórmula que han dissenyat els experts per actualitzar les funcions, la rialla és general. S’ha fet deliberadament perquè la gent no ho entengui.

P. Això explica en part que els economistes no fossin capaços de preveure la crisi?

R. No ho van veure perquè la seva teoria no els dóna les variables necessàries. I això no els permet identificar el problema. L’economista pròxim al poder es mou en la superfície. Fa windsurf, però els peixos són a sota.

P. El problema es genera a la facultat?

R. Les generacions d’economistes joves gairebé no saben res més enllà dels neoclàssics. Alguns ja no saben ni qui és Keynes. És el que interessa al poder econòmic i a l’acadèmia.

P. Quin paper tenen els crítics?

R. Hi ha diverses branques, des de gent que fa la crítica dins dels neoclàssics fins a moviments feministes o ecologistes que volen construir el seu paradigma. Però per mi, la branca més pròxima a la realitat és el marxisme, que ha estat completament marginat.

P. Coneix bé els moviments que intenten avançar al marge del sistema. Quan arriben o aspiren al poder, es veuen forçats a renunciar-hi?

R. Bé, un anticapitalista al final què fa? Defensar la sanitat i l’educació públiques. Si ataca la propietat privada no aconseguirà ni un vot, perquè la població no es troba en aquest punt.

P. L’economia del bé comú en seria un cas?

R. Sí, és una economia més amable, però que reconeix el marc institucional del capitalisme. La població busca feina i serveis públics, de manera que un anticapitalista ha de combinar la lluita per aquestes necessitats —allò immediat— amb la transformació de fons. És molt difícil. Tot i això, sóc optimista. Assistim a una etapa amb moltes experiències i assajos, des de joves organitzant-se en cooperatives fins a grups de consum responsable. És cert, hi ha uns marcs definits pel capitalisme, però a poc a poc es poden anar transformant les coses.

P. És partidària, doncs, d’anar per passos.

R. Per exemple, és complicat enfrontar-se a la troica, sobretot quan tothom vol seguir a la UE. I jo no sóc partidària de sortir corrent de l’euro. El 1992 estava en contra d’entrar-hi, però no és el mateix sortir-ne, ni pel deute que arrossega Espanya ni per l’estructura productiva. Sortir-ne té un cost massa alt. El canvi passa pel llarg termini i pel canvi social.

P. Al llibre sosté que el concepte de país ja no funciona.

R. Sí, i per cert, estic esbalaïda perquè a la darrera campanya electoral no es va parlar gens de la troica. És una insensatesa.

P. Si els estats no tenen prou eines per fer front a les empreses, no sembla mala idea la integració en estructures com la UE...

R. En abstracte, no ho és. Però la desindustrialització de l’Estat espanyol ve de la UE.

P. Com diu?

R. Als anys seixanta a Espanya es va generar una certa indústria, tot i que no puntera. Això canvia amb l’entrada a la UE. Els nous socis tenen uns criteris que sobrepassen de molt la productivitat de l’Estat espanyol i gairebé no hi ha ajuts europeus per millorar la producció. Això ja va suposar el tancament de milers d’empreses. Més tard van entrar a la UE els països de l’Europa de l’Est, sense gaires exigències perquè la seva incorporació interessava a Alemanya, que de seguida trasllada la producció des de la perifèria del sud a l’est. Espanya passa des d’aquell moment a ser compradora d’aquells béns. I com es paga? Amb deute. Hem passat de ser productors, de segona o tercera, a compradors a crèdit.

P. La Generalitat nega que Catalunya s’hagi desindustrialitzat, diu que molts serveis de les fàbriques s’han externalitzat.

R. Alguna cosa d’això hi ha, però la desindustrialització és real, sobretot en el cas de la petita empresa.

P. Critica el capitalisme, però molts països han aconseguit reduir la pobresa extrema gràcies al creixement econòmic.

R. No nego que hi ha períodes en què això pot passar. El capitalisme creix, i les poblacions poden viure millor. Sí, pot permetre una certa millora, però a quin preu? A canvi d’una desigualtat brutal i d’una degradació de les condicions.

P. Estem en creixement, però els ciutadans no ho perceben.

R. És que no arriba al carrer. I el motiu rau a la distribució. De cada 100 euros, entre 46 i 48 corresponden a salaris i entre 52 i 54 al capital. I d’aquí es paguen els impostos: prop del 75% de les rendes i prop del 25% del capital.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Pellicer
Es jefe de sección de Economía de EL PAÍS, donde ha desarrollado la mayor parte de su carrera. Ha sido corresponsal en Bruselas entre 2018 y 2021 y redactor de Economía en Barcelona, donde cubrió la crisis inmobiliaria de 2008. Licenciado en Periodismo por la Universitat Autònoma de Barcelona, ha cursado el programa de desarrollo directivo de IESE.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_