Selecciona Edició
Connecta’t

Paraula de suïcida

Abans de matar-se, Kane va deixar a ‘Psicosi de les 4.48’ una allau de pensaments viscerals

Un moment de la representació de 'Psicosi de les 4.48.
Un moment de la representació de 'Psicosi de les 4.48.

Què porta algú al suïcidi? Els psicòlegs o els psiquiatres argumenten que la situació de desesperança hi condueix, sigui per trastorns mentals greus, sigui per actes impulsius davant de la impossibilitat de gestionar la frustració. Filosòficament, tanmateix, no és clar que puguem arribar a comprendre les raons profundes que han motivat una persona a llevar-se la vida. El suïcidi esdevé un desafiament a la natura humana, a l’esdevenir de la vida. És un acte de valentia molt respectable, encara que sigui degut a la impotència o a la por.

PSICOSI DE LES 4.48

Sarah Kane
Traducció d’Anna Soler Horta
Lleonard Muntaner
69 pàgines. 13 euros

Psicosi de les 4.48 és la peça inèdita que la dramaturga i directora teatral anglesa Sarah Kane (3 de febrer de 1971 - 20 de febrer de 1999) va deixar abans de penjar-se al King’s College Hospital de Londres. La va escriure durant la seva darrera depressió. Angoixant i premonitòria, neix de les zones més ignotes d’una ment torturada, desesperada. El títol al·ludeix a l’hora exacta en què al seu cervell es despertaven tots els fantasmes, un cop la medicació s’esbravava. L’hora del descontrol de la ment, de l’alteració greu del sentit de la realitat, de la lucidesa extrema. L’hora destinada a la follia i a la mort.

Kane despulla, en un monòleg dens, una allau de pensaments caòtics, viscerals, com fuetades seques. En el deliri, una veu femenina, desconsolada i clarivident, confessa de manera oberta la seva voluntat de deixar de viure. És una ànima adolorida, vençuda per la tristor, la desesperança, el tedi, la insatisfacció, el fracàs, la culpa i la negació. Una ment que no troba cap sentit a la vida i que descriu un panorama de desolació absoluta, que només apaivaga la medicació paralitzadora o el pensament de la mort.

En un flux esquizofrènic, la veu de Psicosi de les 4.48 s’adreça als seus metges per expressar la vergonya, la humiliació i la ràbia de la malalta que se sent tractada com un experiment de laboratori. Es desdobla per parlar del mètode que farà servir per matar-se. Dispara pensaments nihilistes com aforismes. Es maleeix i maleeix Déu i els altres. S’autoagredeix, perquè no sap com viure, ni accepta el seu cos, ni l’època que li ha tocat de viure. Proclama que no hi ha esperança. S’arroga tots els crims de la humanitat. No troba consol en ningú, ni en res.

Kane radiografia, des de dins, la ment d’una persona enfollida que ha perdut les pulsions de la vida i que, en plena desesperació, només vol morir. En lloc d’ajudar-la, el tractament mèdic crea en la malalta efectes secundaris molt durs. La paranoia, el deliri, el desassossec, la bogeria són el seu pa de cada dia. Sense esperança: ni en la fe, ni en l’amor, ni en els altres. No troba cap possibilitat de vincle, de lligam, d’empatia, d’alteritat. Filla de la negació, del desesper, no té cap aferrall a la vida. Quin sentit pren, doncs, viure?

En el rerefons de Psicosi de les 4.48, més enllà de l’escruixidora clau autobiogràfica, hi ha una anomia extrema de la vida i una violència crua, servida en fred, asprament, que retrata una societat malalta. No és únicament la buidor d’una persona pertorbada, angoixada, desesperada, autodestructiva, que no troba sentit a la vida, que es culpabilitza de viure sense voler viure, que se sent víctima, executora i testimoni de la seva follia. És també una denúncia oberta, sense concessions, d’una societat patologitzada, violenta, inhumana.