Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

18 mesos... o més

El Govern i alguns analistes independentistes no consideren vital mantenir el calendari

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont.
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont.

Les presses. Una reflexió que comença a ser insistent, fins i tot des de les files independentistes, és el timing del procés. Neus Munté ha admès que no per córrer es faran les coses millor. També el president Puigemont s'ha mostrat partidari de ser flexible amb els terminis. Sembla que no hi ha, no pot haver-hi, presses. Francesc-Marc Àlvaro admet que els primers missatges de Puigdemont i Munté relativitzant els 18 mesos indiquen sentit comú, “però han generat paraules d’inquietud als anticapitalistes”. “Si aquest Govern transforma el tenim pressa en el tenim habilitat, el 48% podria convertir-se en un 52%” (La Vanguardia, 18 de gener). Per Mònica Terribas (Catalunya Ràdio, 18 de gener), la qüestió no és si seran 18 mesos, o una mica més o una mica menys, la qüestió és no arribar-hi amb la mateixa desigualtat i pobresa. Si no, s’hauria trencat l’article 2 de la Constitució, que parla de la unitat d’Espanya, i “també les raons de molts ciutadans disposats a fer sacrificis per aquesta independència i que volen viure millor que ara”. La catedràtica d’Economia Núria Bosch (Ara, 18 de gener) considera que el Govern “ha d’actuar amb astúcia i imaginació. Astúcia perquè no es doni peu a l’Estat a recórrer contra les seves actuacions principalment pel que fa a la creació d’estructures d’Estat. Cal vigilar de no situar-nos molt alegrement al marge de la legalitat. I imaginació per trobar noves vies de finançament i fórmules de gestió pública que estalviïn recursos”. I es verbalitzen dificultats òbvies. E-Notícies recull les declaracions de Raül Romeva a Els matins de TV3: “Des del punt de vista formal, els aliats els tenen els Estats” i, en aquest sentit, “nosaltres com a no-Estat, no tenim aliats estatals”. “Podem tenir simpaties”, però també n’hi ha que “són hostils o expectants”.

Vicent Partal, a Vilaweb, manté el calendari i demana als federalistes que “si volen que en parlem” concretin una oferta i ho facin de pressa “perquè tenim divuit mesos a tot estirar”. Jordi Mercader (El Periódico, 18 de gener) creu que al procés se li ha fet una cura d’urgència insuficient i que l’independentisme podria afrontar haver de rectificar la seva estratègia i tornar a l’abandonada reclamació del dret a decidir. “Ningú amb pes específic en el moviment dubta que la causa primera de la seva incapacitat per assolir la majoria social: l’abandonament prematur de la reivindicació del dret a decidir”.

Una altra fórmula és la que proposa César Molinas (La Vanguardia, 17 de gener): recuperar la concòrdia a Catalunya. De quina manera? “Doncs com sempre, amb renúncies i concessions mútues que permetin articular un consens per reparar l’avaria democràtica”. Això vol dir que s’han d’incorporar als principis compartits que la independència és una opció legítima i, també, que no pot aconseguir-se amb mètodes insurreccionals.

Duran Lleida. Vicenç Villatoro diu a l’Ara (18 de gener) que "s’ha escrit que la retirada de Duran és l'efecte del fracàs de la tercera via. És cert”. Ha estat un viatjant a qui no li han comprat la mercaderia. Duran s’ha equivocat. Quan Madrid ofega tota possibilitat de tercera via, escriu, i imposa la dinàmica del tot o res, Duran s’apunta al res, “contra la tradició genètica d’Unió”. Jordi Basté el veu com la penúltima víctima d’un sistema voraç amb un relat sobre nova i vella política insostenible que fa que un diputat amb rastes deixi envellida la cua de Pablo Iglesias.

En una entrevista a La Vanguardia (17 de gener), Duran va dir que les coses haurien anat millor si Pujol “hagués optat per mi”. A El Món, Gemma Aguilera ho veu diferent: “Amb Duran Lleida al capdavant, ERC i la CUP no haurien passat de fer un cert soroll al Parlament i als carrers, però mai no haurien pogut bastir una aliança transversal com la que ha permès tenir el primer govern independentista. En això, per sort, Jordi Pujol no es va equivocar”. Xevi Xirgu (El Punt Avui, 17 de gener) recorda que un 50,9% dels militants d’Unió va votar a favor de les tesis de Duran i un 46,19%, en contra. “Duran es va endur el partit i les sigles. I ara Duran ja no hi és. I les sigles veurem com acaben. Adéu, doncs, Duran. Adéu i gràcies”. Al mateix diari, Vicent Sanchís afirma que Unió ha estat durant anys un artefacte fet a mida del líder, “en què els discrepants eren sacrificats a l’ast”. I ara els recomana que cedeixin el nom a Demòcrates. “Ells són Unió. I el deute, d’Oliu. I de Bonet. Que se’l confitin”. El Mundo recorda (17 de gener) que va ser Pujol qui va avortar el lideratge de Duran apostant per Roca i Mas. “Va ser Pujol, a més, qui no el va deixar ser un nou Cambó”. José García Domínguez (Abc, 17 de gener) escriu que Unió no ha estat amb Espanya ni contra Espanya. “Era el dret a no decidir ni tampoc a decidir-se mai”. I conclou que el seu projecte feia olor de naftalina. En canvi, La Razón (17 de gener) considera, a l’editorial, que Espanya necessita perfils com Duran, un dels seus millors polítics. “La Catalunya que representen [Unió i Duran] no hauria de desaparèixer de la vida política espanyola”. Màrius Carol (La Vanguardia, 17 de gener) creu que quan la distància entre Madrid i Barcelona va créixer, “va deixar d’agradar el seu estil pactista, el seu discurs afinat i fins i tot la seva suite del Palace. Encara ahir li van disparar als peus piules carregades de ressentiment”. “Seria injust no reconèixer el seu paper rellevant en la política d’aquest país”. A l’editorial del mateix dia, el diari considera preocupant que líders com Duran, “amb llarga experiència a l’hora de teixir complicitats polítiques, amb la seva demostrada capacitat per construir ponts”, es vegin obligats a renunciar just “quan són més necessaris”.

Duran Lleida després d'anunciar la seva dimissió.
Duran Lleida després d'anunciar la seva dimissió. EFE

“Quinta essència de la vella política, amb les seves llums i ombres”, escriu Enric Hernàndez a El Periódico (16 de gener), “Duran va esdevenir la bèstia negra de la CDC neoindependentista perquè era el mirall que tornava als fills de Pujol la viva imatge del que sempre havien estat. Aquest llegat que tant abomina la CUP, que ha liquidat Mas i que, paradoxes de la política, ara l’expresident intentarà reconstruir”.

L'Heraldo de Aragón (16 de gener) recorda que va néixer a Alcampell (Osca). “Qui va ser el cap visible del nacionalisme català durant els darrers anys al Congrés, amb una gran relació amb els empresaris espanyols, ha pagat cara la seva aposta per la moderació i el diàleg amb Madrid, enmig de la deriva independentista del Govern d’Artur Mas”.

I una piula. La de Gregorio Morán (La Vanguardia, 16 de gener): "Un grup de representants periodístics ha escrit al meu director exigint que els meus articles siguin revisats (censurats) per no ofendre institucions dins de tota sospita". I explica que una senyora que es va trobar al mercat li va dir que "nosaltres (sic) sabem moltes coses sobre tu, i molt lletges, i encara no les hem explicat". Segons Moran, era l'esposa de Josep Gifreu, que, diu, no coneix i que, segons Wikipedia, és "la màxima autoritat de l'ètica periodística a Catalunya". Després de dir que som en mans de "delinqüents intel·lectuals segurs i ben pagats" acaba: "Com els vells franquistes, ens salvaran dels nostres pecats. Ens cruixiran".