Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Legalitat o entorpiment democràtic? Una proposta per a Pedro Sánchez

Si no ha fet escarafalls a DL per prestar-li un diputat, amb el que està passant, no n'hauria de fer a les candidatures d'En Comú Podem, Compromís-Podem-És el Moment i En Marea.

“Podem no pot tenir quatre grups parlamentaris”. Sobre aquesta consigna repetida fins a la nàusea s'ha construït en les últimes setmanes un entorpiment legal i democràtic, reflex de la reacció d'un establishment que, tot i que agonitza, es resisteix a canviar. I és que els grans perdedors del 20-D, lluny de digerir el resultat electoral, s'obstinen a no canviar i a culpabilitzar els altres dels seus propis mals.

D’aquesta manera, si les ciutadanes i els ciutadans han expressat amb el seu vot que volen més democràcia, més veus al Parlament, reaccionen posant les seves grans maquinàries de partit en marxa per construir una mentida. La nit del 20-D Soraya Sáez de Santamaría va llegir els resultats electorals: Podem, 42 representants; En Comú Podem, 12; Compromís-Podem-És el Moment, 9; En Marea, 6. Per separat, sí, perquè no són el mateix. Aquesta també és la raó per la qual el Rei rebrà els representants de les diferents candidatures per separat.

La llei entén que una coalició i un partit no poden sumar (article 8.1 de la LOREG). Com a conseqüència, l'article 44.3 de la mateixa llei estableix: “Cap partit, federació, coalició o agrupació d'electors pot presentar més d'una llista de candidats en una circumscripció per a la mateixa elecció. Els partits federats o alligats no poden presentar candidatures pròpies en una circumscripció si en aquesta concorren, per a la mateixa elecció, candidats de les federacions o coalicions a què pertanyen”.

En paraules de la Junta Electoral Central, acord 470/2015 de l'11 de novembre: “Aquests escons o vots han d'haver estat obtinguts per les candidatures de la mateixa formació electoral, sense que puguin sumar-se els escons o vots d'altres candidatures de coalicions electorals diferents, tot i que aquella formació electoral pugui formar part d'aquesta coalició en alguna circumscripció. D'altra banda, aquest criteri ha de tenir en compte el resultat obtingut per les candidatures i no els acords o pactes de coalició que puguin exigir-se als seus integrants”.

Establerta aquesta premissa, anem al famós article 23.2 del reglament del Congrés en el qual està basada l'argumentació per impedir la formació de grup parlamentari a les candidatures de coalició que l’han aconseguit a les urnes. Aquest article estableix que no podran formar grup parlamentari separat els diputats que, en el moment de les eleccions, pertanyessin a formacions polítiques que no s'hagin enfrontat davant l'electorat.

La gènesi d'aquest article té l’origen i la interpretació en el marc de l'arquitectura del dret electoral. Es va introduir en el reglament precisament perquè el PSOE no pogués formar més d'un grup parlamentari (en aquell moment, el 1979, també formava grup català i basco-navarrès) i tenir més d'un portaveu. Doncs, bé, aquesta situació que s'argüeix com a precedent no és comparable a la que ara ens ocupa perquè el PSOE i el PSC no competien en els comicis, però podien haver-ho fet. Res els ho impedia.

No és el cas de les candidatures d’En Comú Podem, Compromís-Podem-És el Moment iy En Marea. Aquí s'han alligat diferents partits i han formant diverses formacions polítiques a cada territori. Per tant, no es pot exigir el que la llei taxativament prohibeix. En conseqüència, no contravé la norma aquell que no compleix el que és prohibit.

En conseqüència, obligar a romandre en un mateix grup representants de candidatures diferents, a les quals no es permet sumar, constitueix al meu judici, com a mínim, una contradicció insalvable, per no dir un frau electoral. Dit això també diré que als senyors que estan decidint això els és igual la legalitat. És obvi que estem davant una qüestió política veient els tripijocs que han acompanyat la formació de grups parlamentaris. Et deixo un diputat i me’l tornes i aquí no ha passat res, en una orgia de transfuguisme legalitzat. Això és el que passa també ara mateix. Només així s'entén que el PSOE “presti” a ERC i a la nova marca d’Artur Mas, Democràcia i Llibertat (DL), un diputat per formar grup al Senat i, no obstant això, a les candidatures que sí que compleixen la legalitat se'ls hi negui.

Doncs, arribats en aquest punt, i com que la interpretació del reglament en aquest moment, amb la seva inestimable col·laboració, està en mans de les dretes i no serà gaire favorable a promoure el pluralisme polític, li formulo la proposta següent, senyor Sánchez. Si realment el que hi ha darrere de la seva negativa a la formació dels grups parlamentaris En Comú Podem, Compromís-Podem-És el Moment i En Marea és una qüestió de legalitat –cosa que no comparteixo però suposem que té raó– arreglem-ho per la via política. Dic jo que si no ha fet escarafalls a DL –amb tot el que està passant– no en farà a aquestes candidatures. Amb més o, almenys, amb la mateixa raó podria cedir-los un diputat o diputada socialista d'anada i tornada per esborrar el seu presumpte pecat original i poder formar grup parlamentari. I encara afegiré, per si tres diputats li resulta massa onerós en aquests temps que corren, l'hi poso més fàcil: cedeixi un diputat per poder formar un grup En Comú Podem, Compromís-Podem-És el Moment i En Marea. Miri quina solució més fàcil. I després ens asseiem a parlar del Govern. Que ja va sent hora.

Mónica Oltra Jarque és líder de Compromís i vicepresidenta de la Comunitat Valenciana.