Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cent dies per a Puigdemont

El Puigdemont A es proposa agradar a qui somiï amb la independència, i el Puigdemont B, als qui no estan per ruptures

L'aparició presidencial de Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat en certa manera ha vitaminat una alegria sobiranista que s'estava pansint. Alguns dels opinants secessionistes més aliens al sentit del ridícul han considerat que Puigdemont és com un miracle que ha salvat els mobles del procés independentista. D'altres han subratllat la seva capacitat visionària. En un to diferent, hi ha els qui xifren les seves esperances en la simpatia del nou president. Potser és una readaptació vital del cèlebre talante que li va assegurar a Rodríguez Zapatero un aterratge plàcid a la Moncloa. Però costa saber quina importància té la simpatia en situacions com l'actual. Més aviat es tractaria de tenir confiança en la capacitat de lideratge, el respecte al fair play, el sentit institucional, cert coneixement de l'Estat de dret, una eficàcia en la gestió i una claredat no enganyosa en els objectius reals. I si pot ser, certa magnanimitat i afany de grandesa al servei d'una societat polaritzada. Si és simpàtic, doncs millor, però la veritat és que a ningú li interessa saber si Enric Prat de la Riba era simpàtic o no. El que sabem de Prat és la seva tenacitat, el seu compromís responsable i el fet que no es deixava endur ni per l'èpica ni per l'hagiografia.

A primera vista, Puigdemont pretén llançar successius missatges que aconsegueixin complaure tothom. És propi d'aquests cent dies d'estat de gràcia que es permeten als governants quan inicien el seu mandat. En el seu discurs d'investidura va ser implacable en els objectius i el calendari de la desconnexió amb Espanya. Pocs dies després sembla que ha renunciat al termini sagrat dels divuit mesos i no es mostra disposat a fer una declaració d'independència unilateral. Quin Puigdemont ha d'escoltar el ciutadà, sobretot el ciutadà fart d'ambigüitats i jocs malabars amb la vaixella familiar?

Segons ho veiem, el Puigdemont A es proposa agradar a qui somiï amb la independència, i el Puigdemont B, als qui no estan per a ruptures. Però no és fàcil que convenci tothom. I aquí rau el valor —virtual, segurament— de la seva simpatia. De tota manera, només amb simpatia no es dóna un nou impuls a la secessió ni es desarticula, almenys tal com la va formular Mas, amb un partit en trànsit d'extinció i l'oposició de més de la meitat de l'electorat. Potser aquesta és una versió autòctona dels dos passos endavant i un cap enrere, segons Lenin, o una adaptació casolana del reculer pour mieux sauter. Més augural és la tesi que Puigdemont és un criptomoderat que intentarà recompondre el que ha descompost la inflexibilitat política de Mas.

És significatiu l'accés al poder polític i mediàtic de figures vinculades —com Puigdemont— a l'Agència Catalana de Notícies, que té finançament públic encara que els seus èxits d'àmbit prioritàriament comarcal no els coneguin la gran majoria de contribuents. Hauran de passar els dies —potser no gaires— per poder verificar si Puigdemont té una nova elit de poder, el seu govern dels millors, amb la intermediació ostentosa d'ERC. Però és que en el mateix currículum de Carles Puigdemont no abunden referències clares ja no per considerar-lo un miracle o un visionari, sinó per avalar-lo com a gestor de complexitats o per administrar el dia a dia pressupostari de l'entramat institucional autonòmic.

Excepte en vagues promeses socials segons el guió de la CUP, excepte clonar l'argumentació d'Artur Mas i fer una citació insondable de Gaziel, el discurs d'investidura del nou president de la Generalitat va deixar Catalunya al marge de les grans qüestions que preocupen la ciutadania, vulgui o no, les que fan referència al temari conflictiu de la Unió Europea, les perspectives econòmiques malgrat la desacceleració del creixement, noves tecnologies, globalització, nous mercats per a les empreses catalanes, garanties per a l'inversor, el preu del petroli, reforma educativa, la crisi, la postcrisi i, per descomptat, tot allò relatiu a aquesta Espanya de la qual Catalunya encara no ha desconnectat.

En realitat, la desconnexió més evident amb la investidura de Puigdemont, i amb els riscos de la secessió i la submissió de Convergència a la CUP, és la de la classe mitjana catalana, òrfena de lideratge i de representació política, desconcertada. Comencen els cent dies de Carles Puigdemont, sempre que la CUP no es reuneixi en assemblea i decideixi el contrari.

Valentí Puig és escriptor.