Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Hi ha vida després de Mas

Hi havia una plaça vacant que ocuparà el nou ex, la de president emèrit. El masisme és un pujolisme que oculta el seu nom

Artur Mas se n'ha anat. Un dia tornarà, diuen alguns. Però són molts els que el donen per enterrat. Ja ho veurem. Els auguris de supervivència formen part de la venda de la seva retirada, facilitada per la plaça vacant que tenia el nacionalisme convergent: el seu primer expresident, el fundador i pare de la pàtria, no hi és, ha desaparegut, s'ha convertit en l'innombrable.

La funció que se li assigna a Mas és, com a mínim, la que tenia Pujol abans de la confessió de juliol del 2014. És alguna cosa així com el president emèrit. El masisme és un pujolisme que prefereix oblidar el seu nom. En tot cas, com més bé li vagin les coses a Puigdemont menys futur tindrà Mas, o tindrà un futur més emèrit i menys efectiu. Puigdemont ho té molt difícil, és veritat, però com més Puigdemont, menys Mas, i viceversa.

Una altra cosa és el procés, que es troba ara en una inflexió decisiva, la primera de debò des que va començar pròpiament, el 2012. Una de les grans virtuts de l'independentisme és que viu al dia, molt d'acord amb la societat digital i instantània. Al procés no hi ha passat ni futur, tot és present. I si el present permet sobreviure, hi ha procés, amb Mas i sense Mas. La bicicleta només cau si s'atura. No té memòria autobiogràfica i per aquest motiu no li importa dir i fer avui el contrari del que va fer i va dir ahir o del que dirà i farà demà. L'últim episodi, el més recent, és potser el més dolorós. Fins a la nit del dijous 7 de gener Artur Mas rebutjava fer un pas al costat perquè s'identificava de manera oberta i directa amb el futur del procés, i al cap de 72 hores els seus panegiristes —els mateixos que l'havien convençut que ell era el procés— ja estaven explicant que s'equivocaven els que l'identificaven amb el procés i en conseqüència donaven el procés per perdut.

Molts són els catalans que pensen que Artur Mas no tan sols ens ha enganyat sinó que estava instal·lat en l'engany, però és més fàcil creure que el primer enganyat ha estat el mateix Artur Mas: l'han enganyat i s'ha enganyat a si mateix. Part de la seva figura sacrificial, de guanyador que sempre perd, té a veure amb el patiment de veure's embolicat i enganyat pels que l'han anat alçant al llarg de la seva carrera política.

És un bon moment, per tant, per intentar avaluar com ha quedat tot després de la caiguda de Mas. La pregunta malintencionada és si hi ha procés després de Mas i la resposta podria ser que sí que n'hi ha, però que ha canviat de naturalesa i de direcció. En primer lloc, per una qüestió de persones. Aparentment, els convergents buscaven un president per evitar les eleccions, guanyar temps —un any sense possibilitat de dissoldre el Parlament— i refer el partit a fons. També lliurar la batalla successòria entre els actuals candidats: Gordó, Rull, Turull, Homs, potser Munté i ara Puigdemont. O no? El president neutre pot ser un desig, però no existeix: una vegada es troba la persona per a la tasca interina i fins i tot per imaginar el retorn triomfal de Mas, aquesta persona entra en joc amb tota naturalitat i disposa, a més, de bases fins i tot més serioses que d'altres.

També ha canviat el paisatge polític. Mas tenia davant seu la majoria absoluta del PP. Puigdemont ja té aliats a Madrid i en el mateix socialisme sense haver-se mogut, només per virtut de les eleccions generals. El Govern i el calendari que rep pertanyen a l'etapa anterior i sobreviuen en l'actual únicament com a amenaça dissuasiva. Els dirigents del procés ho saben i fins i tot ho admeten en privat, però eviten fer-ne doctrina pública: saben que no hi haurà independència, però creuen que només ens mourem cap al referèndum o cap al reconeixement de l'Estat plurinacional si mantenen viva la dissuasió mobilitzadora.

Anem cap a la paix des braves, que només es fa entre durs de tots dos bàndols? Aquesta expressió, la pau dels valents, és del general De Gaulle per referir-se a la guerra d'Algèria. Encara que Puigdemont és un d'ells, quan ha entrat en els detalls ha mostrat un angle de visió estratègica una mica més obert i menys essencialista que Mas, al qual ningú trobarà a faltar a l'hora de tornar a bastir els ponts, al contrari: la independència no és un objectiu en si mateix, sinó que està al servei de la gent. I si algú li demostra seriosament que les persones estaran més ben servides amb altres fórmules, no té perquè haver-hi problema.

Costa més convèncer un convers que un creient de tota la vida.