Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Presidents numerats

Cal anar a buscar les essències nacionals fa 130 presidents? Per què no comptar des que les perverses i afrancesades llums de la raó van permetre les urnes?

La tradició potser no ens convé. Miquel Puig —no el simpàtic economista que el 20-D anava a les llistes de Democràcia i Llibertat, sinó el 57è president de la Generalitat— va ser abat de Santa Maria de Serrateix i bisbe d'Elna, d'Urgell i de Lleida. A més va ocupar el càrrec d'inquisidor de Catalunya. El nostre Puig president va assistir, en qualitat de teòleg i juntament amb 10 col·legues més, al Concili de Trento. Recordeu allò de “martell d'heretges i llum de Trento” que el nacionalcatolicisme espanyol va entronitzar com a antídot a la “falsa reforma protestant”? Doncs bé, aquest concili va reafirmar la necessitat de la conjunció de la fe i les obres, a les quals amb el concurs de la gràcia divina s'arriba a la salvació. És clar que l'objectiu de tant fonament teològic no era cap altre que enfonsar el bo de Luter, amb efectes col·laterals letals sobre Erasme de Rotterdam.

A la vista del currículum de l'inquisidor Puig, es pot proclamar Carles Puigdemont el 130è hereu d'aquesta línia presidencial de la Generalitat? Prèviament seria recomanable una poda a fons i, per fi, no sembla el més recomanable. En l'era del sufragi universal i la llibertat de consciència, resulta molt difícil seguir sumant xurres, merines —valgui la metàfora ramadera castellana— per acabar atribuint la culpa a l'heretge. Però acuitats per la urgència de construir un relat nacional —solvent en el seu plantejament i de profundes arrels històriques— ningú es deté en petits detalls. No és necessari separar el gra de la palla, encara que s'acabi en el reduccionisme de dibuixar la superioritat d'una col·lectivitat bona amenaçada per l'enemic exterior. I aquí vénen a col·lació, per seguir en el sempre suggeridor món eclesiàstic de Puig, les paraules del bisbe Torras i Bages, un dels pares del pensament nacionalista català, qui assegurava que aquest país —Catalunya— estava ple de “patriotes purs fins a ser envaït per la borda revolució francesa”.

En els dies anteriors a aconseguir el pacte d'investidura amb la CUP va haver-hi dirigents de Convergència que van abundar en aquesta línia: la de presentar el nacionalisme —l'independentisme en aquest cas— com alguna cosa anterior i superior a la ideologia. És a dir, van extreure el nacionalisme del cistell del construït pels homes, com si es tractés —tal com assegurava Renan— d'un principi espiritual. Això explicaria les declaracions d'Artur Mas a TV3 quan era encara candidat a repetir presidència. Va afirmar que la CUP posava la ideologia per sobre de la independència en negar-se a investir-lo.

Era com si Mas rescatés una vella tirada convergent: la identificació/comunió de partit i poble. Es tracta d'un Guadiana nacionalista, ja que l'any 1905, Prat de la Riba, en carta dirigida a Joan Maragall, afirmava: “No som un partit polític [es referia a la Lliga Regionalista], som un poble que reneix”. Prat, que mai havia estat entusiasta del sufragi universal, portava l'aigua al seu molí no només polític sinó social en afirmar el bé superior del nacionalisme i assegurar que “la religió catalanista té per Déu la pàtria i, als ulls d'aquesta divinitat, té igual valor l'almoina enlluernadora del potentat que l'humil de l'obrer (…)”.

Prat, que mai havia estat entusiasta del sufragi universal, portava l'aigua al seu molí no només polític sinó social en afirmar el bé superior del nacionalisme

Vist el passat, és millor pensar que al segle XXI, el mateix en el qual se celebra un referèndum sobre la independència d'Escòcia, no ha d'abonar-se des de cert nacionalisme la creença de la superioritat moral. D'una altra manera, i tornant als clàssics, acabaríem donant per bona que “la infusió de gràcia divina es va fer en una raça forta, entenimentada i activa”, com sostenia Torras i Bages. Perquè Catalunya “no es componia d'opressors i oprimits en el que correspon a la política, sinó que fins i tot en la distribució de la riquesa hi havia un equilibri, desconegut en els altres països, que s'apropava a aquella voluntària i meravellosa aequalitas social”, prosseguia el prelat de Vic.

Recapitulant, dels 130 presidents de la Generalitat, més d'un centenar han estat eclesiàstics. Queden fora d'aquesta dignitat: Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas. Per què no començar a comptar des que les perverses i afrancesades llums de la raó van permetre que la voluntat popular s'expressés a través de les urnes? Carles Puigdemont per tant seria, que no és poc, el novè president de la Generalitat. Això sí, de l'era democràtica.