Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Puerilitat i esperpent

La societat i l'independentisme donen mostres d'estar afectats per una conjugació d'interessos, pors, necessitats i desitjos que només pot i ha d'orquestrar una praxi política adulta

Barreja de sainet, vodevil i esperpent tragicòmic, la investidura in extremis d'un avatar d'Artur Mas ha injectat adrenalina a la vena a un procés que semblava exhalar un final cantat, i que ha retornat el fervor als seus feligresos i, sobretot, ha evitat el naufragi d'una Convergència que s'acostava al naufragi. Per això ha calgut que el mandarinat mesocràtic que comanda el procés recorri, entre bastidors, al seu arsenal més astut, eficaçment assistit pel seu front mediàtic en la tasca de doma de la ingènua i sentimental CUP i, amb ella, dels autèntics humiliats i ofesos del país. El PP i la dreta amb seu a Madrid, és clar, també se'n freguen les mans.

Malgrat tot, els efectes del xut amfetamínic que la ressuscitació del moribund ha insuflat en la constel·lació sobiranista no sembla pugui durar. Més enllà de la baralla entre els cupaires i els del Junts pel Sí, el que està esquerdant-se a ulls vista és l'imaginari col·lectiu que l'independentisme i els seus portaveus –amb TV3, CatRàdio i RAC1 al capdavant– van aconseguir inflar des de la lamentable sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, amb l'ajut de l'"Espanya ens roba" i la gasolina amb què el PP va regar l'incendi. Un afavoridor, encara que enganyós mirall multitudinari, teixit en bona mesura amb fal·làcies, que, a més d'ocultar els excessos i lladronicis propis, va camí d'esdevenir un mirall trencat, els resquills del qual causaran víctimes incomptables i greus destrosses. En els dies d'auge del procés, tan propers, gairebé cap dels seus devots –ni dels seus adversaris– va saber preveure que l'espectacularitat d'aquest imaginari, tan estetitzant i narcisista, esdevindria el seu enemic més temible.

A despit del que proclamen els relats, consignes i icones que el discurs independentista difon, la catalana no és una comunitat harmònica i homogènia, sinó una societat molt més heterogènia i complexa –i barrejada amb l'espanyola– del que acostuma a assumir-se. En les seves tessitures més assossegades, la presumpta nació –tan suposada i imaginada com qualsevol de les altres, Espanya inclosa– es fabula a si mateixa a imatge de la moderada sardana, una arquetípica rotllana de mans enllaçades i salts prudents. I en els seus raptes més èpics, com els vibrants castellers, d'uns anys ençà convertits en al·legoria de la suposada excepcionalitat de la pàtria somiada.

El contrast amb l'abrupta realitat, refuta una estampa tan idíl·lica. En arruïnar l'ampli consens catalanista, la revolta dels somriures ha obert profundes fractures. Per començar, la de la societat civil, cada vegada més crispada per una desoladora dicotomia identitària, d'indubtable arrel ètnica, basada en l'exalçament del nosaltres i la denigració de l'ells. I a continuació, la dels partits i coalicions que sostenien la societat política, des del desastre del PSC i de CiU fins a l'actual inanitat d'UDC i Iniciativa, per no esmentar la discòrdia de la CUP. A l'hora de la veritat, lluny de pensar i de comportar-se unànimement, tant la societat sencera com el seu segment independentista van donant prou mostres d'estar afligides per la humaníssima conjugació d'interessos, pors, necessitats i desitjos que només pot i ha d'orquestrar una praxi política adulta, i no la pueril fantasia.

En arruïnar l'ampli consens catalanista, la revolta dels somriures ha obert profundes fractures

A mesura que l'eixordadora marxa del procés obria esquerdes i dissensions en la societat catalana –i en la sacralitzada causa a la qual era convocada per la història–, la iridescent revolta dels somriures començava a mostrar un rostre inquietant. Al mateix temps que es proclamava partera d'un país nou, paradís petitburgès romantitzat per l'abans psuquera Muriel Casals, anava fallint l'ampla corcòrdia civil facilitada pel consens catalanista. I també, per si no fos poc, anava insinuant una ombra sinistra, revelada per fi pel pandemoni d'execracions i insults que han inundat les xarxes socials entre l'empat de Sabadell i la humiliant rendició de la CUP. Acatat sense cap mena de dubte o crítica, amb unció quasi religiosa, el dogma independentista ha consagrat un altar inapel·lable, integrat per una barreja de raons atendibles i, sobretot, de sofismes infundats: una autèntica ortodòxia, en definitiva, venerada per dos milions de fidels. I en paral·lel, per tant, ha generat una creixent població d'heterodoxos, pecadors i heretges, reus d'un espanyolisme execrable. De moment, Convergència i les seves hosts mesocràtiques han salvat els mobles, però ara és el país sencer el que es dirigeix al desastre.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor