Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

El Barça ha de ser el davanter centre o el defensa central de Catalunya?

No és gens estrany que el club hagi felicitat el nou president de la Generalitat

Carles Puigdemont, amb el president de l'Espanyol i el del Barça.
Carles Puigdemont, amb el president de l'Espanyol i el del Barça.

El Barça és un club català i catalanista, no només per definició, sinó que la seva trajectòria així ho avala, des que va ser fundat el 1899 pel suís Joan Gamper. El 1918 es va posicionar a favor de la Mancomunitat; als anys vint es va manifestar contra la dictadura de Primo de Rivera; durant la Guerra Civil va ser rebut a Mèxic com el representant de la República; el seu president Suñol, recordat els últims mesos a la llotja del Camp Nou i al cinema, va ser afusellat a Guadarrama; va convertir els actes del 75è aniversari en una manifestació impactant de catalanisme, i va donar suport als Estatuts d’autonomia el 1977 i el 2005.

La divisa “Més que un club” no és gratuïta en una institució que, d’altra banda, sempre ha tingut un caràcter popular i integrador i, amb el temps, ha estat cada cop més universal, sobretot des del seu compromís amb la Unicef i els èxits continuats a partir del Dream Team. Tampoc és causal que porti la senyera a l’uniforme des del 2005 i després al braçal de capità, i s’ha assumit des que l’equip el va entrenar Guardiola que a les sales de premsa es pugui preguntar i respondre en català després de cada partit del Barça. No és gens estrany, per tant, que el club hagi felicitat el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Ho va fer en català, castellà i anglès. “Felicidades, presidente Puigdemont. Que el acierto os acompañe en esta etapa histórica y apasionante que hoy inicia nuestro país, Catalunya”, assegurava el tuit que va provocar una gran controvèrsia a les xarxes socials i en alguna tertúlia dels mitjans generalistes d’Espanya. Les queixes van ser referendades per l’administració esportiva, per la Lliga de Futbol i pel Consell Superior d’Esports, en entendre que el Barça barrejava esport i política i, alhora, fomentava l’independentisme amb la terminologia del missatge i també quan es parlava de país amb referència a Catalunya.

Els comunicats del Barça han estat inequívocs quan s’ha referit al procés polític de Catalunya. Ja en l’època del president Rosell es va mostrar favorable al dret a decidir i al referèndum, i durant la darrera campanya electoral els quatre candidats —Bartomeu, Laporta, Benedito i Freixa— van signar l'anomenat “compromís de País”, que incloïa la defensa de la llengua catalana i l’adhesió al full de ruta independentista promogut per l’ANC, Òmnium, la Plataforma Pro Seleccions i la UFEC. El problema és que la contundència dels documents contrasta sovint amb la prudència en les declaracions de la junta de Bartomeu.

A l’hora de verbalitzar determinades qüestions es va més amb compte que no pas quan s’escriuen, sobretot en funció de l’interlocutor, com si interessés mantenir una certa ambigüitat o quedar bé, a Catalunya i a Espanya. Els membres de l’actual consell no responen en la seva majoria a un perfil independentista, però el context del país ha canviat respecte de quan al club manava un sobiranista com Laporta. Hi ha hagut directives més nacionalistes, com la de Montal, i d’altres que deien que no volien polititzar el club, sobretot la de Núñez. Totes, en qualsevol cas, es deuen als socis, i no tots han estat sempre a gust amb el president elegit a les urnes.

Els socis trien el president, però el club presumeix de tenir més penyistes i seguidors al món que cap altre, més seguidors a les xarxes socials que els seus rivals, més impacte global que el Madrid. L’equip blaugrana és segurament el millor del món, un dels més triomfadors dels darrers anys, uns èxits que contrasten amb les misèries dels anys seixanta i setanta, quan aleshores era tractat de victimista i acomplexat i a ningú l’amoïnava la seva expansió ni que pogués convertir un 0-5 a Madrid en una festa nacional. El Barça s’ha guanyat una dimensió internacional competint des de la Lliga i la Champions.

I aquesta és la pregunta que ara es fan a l’estranger: on jugarà el Barça si Catalunya és independent? De la Lliga espanyola, mentrestant, ni s’espera la resposta: “Que s’oblidin de jugar amb nosaltres”. Aquesta situació obliga el Barça a tenir un relat, com ja va escriure Jordi Borda a l’Ara, a saber quin paper ha de jugar per no perdre singularitat en la globalitat, a evitar els dobles llenguatges i fer comunicats que es puguin defensar sense fugir d’estudi. No s’entén, sense anar més lluny, que el president Bartomeu vagi a Cornellà i digui que no ha vist l’estol de pancartes contra els seus futbolistes i expliqui que el club pretén que es rearbitrin els partits.

A vegades sembla com si a Bartomeu no li agradés el futbol. El Barça no es pot deixar endur pel corrent, sinó que ha de tenir un criteri propi. Una cosa és defensar que l’exhibició d’estelades i els crits d’independència del camp obeeixen a l’opinió d’una part dels seguidors, i l’altra tenir una política conseqüent amb la carta de naturalesa del club i amb les seves aspiracions mercantils, sense provocar incomoditat ni susceptibilitat, cosa que ja ha aconseguit al camp: el millor Barça és el que ha tingut una base de jugadors catalans i uns estrangers escollits per marcar la diferència: Kubala, Cruyff, Maradona i Messi.

No és fàcil, en qualsevol cas, trobar el punt: el Barça ha de ser el davanter centre o el defensa central de Catalunya? Hi haurà qui dirà que els seus jugadors més emblemàtics han estat centrecampistes com Xavi. Jo només sé que sempre li ha anat millor quan ha jugat a l’atac i no ha estat pendent del que diuen sinó convençut del que fa. L’etapa de la puta i la Ramoneta ja s’ha acabat i el que es parla ha d’estar en consonància amb el que s’escriu, tret que es consideri desproporcionat i sectari, com si al secretari se li hagués escapat la ploma.