Selecciona Edició
Connecta’t

El xou de Podem

Cal recordar al nou partit que el Congrés no és un plató de televisió

Un gest de Pablo Iglesias durant la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats.
Un gest de Pablo Iglesias durant la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats. EFE

Al marge de quin sigui el futur dels esdeveniments, és molt positiu que la institució parlamentària comenci a funcionar, àmpliament renovada en la seva composició, responent així als forts desitjos de canvi expressats pels electors a les urnes el 20 de desembre. Pot ser una legislatura llarga o curta, segons quina sigui la voluntat dels grups polítics. En tot cas, molt diferent de les anteriors, ja que és la primera vegada en 39 anys de democràcia que la Cambra comença amb la primera minoria molt allunyada de la majoria absoluta.

Això no vol dir que el canvi prou gran per considerar-lo un abans i un després de la democràcia, en la línia insinuada ahir per Íñigo Errejón, número dos de Podem. El moment convidava més aviat a valorar la importància d'incorporar-se a un Parlament del qual van formar part Dolores Ibárruri o Rafael Alberti; d'una Cambra on es va elaborar i va votar la Constitució i que, amb diversos alts i baixos en el seu funcionament, és el centre de la legitimitat de la democràcia espanyola.

Sobren les faltes de respecte al Parlament. Els diputats de Podem s'han excedit en les fórmules d'acatament a la Constitució; encara acceptant-la, immediatament s'han sentit obligats a proclamar que treballaran per canviar-la. Una aspiració política perfectament canalitzable a través de la feina parlamentària, sense necessitat de convertir el ple del Congrés en una mena de teatre on només compta la imaginació de cadascú per muntar números presumptament espectaculars. Podem té un problema evident: els seus dirigents estan tan acostumats a explicar-se davant les càmeres de televisió que han confós el Congrés dels Diputats amb un plató.

Era realment necessari obstaculitzar l'elecció de Patxi López com a president, pel procediment de presentar una candidata pròpia, Carolina Bescansa? Evidentment no tenia cap possibilitat de prosperar, i no obstant això s'han obstinat a fer-ho com a part del joc de cara a la galeria. Cal preguntar-se el mateix sobre si Pablo Iglesias sap el que diu quan tracta de “trio del búnquer” els tres partits (PP, PSOE, Ciutadans) que van participar en els acords per a la Mesa del Congrés. El mal to amb què Iglesias comença la legislatura queda en evidència amb la seva reacció als pactes que han donat origen a la constitució d'aquesta Mesa, que no poden considerar-se estrictament polítics, sinó funcionals: calia engegar la legislatura, i triar la Mesa era el pas imprescindible. Mal precedent que aixeca obstacles gairebé insalvables en el propòsit de Pedro Sánchez de buscar una majoria de govern amb aquesta força. Per cert, els altres partits han respectat Podem amb una representació a la Mesa proporcionada a la seva força parlamentària.

És una llàstima que la sessió constitutiva del Congrés hagi anat per aquest camí. En qualsevol cas, la institució comença a caminar i cal confiar que el pas del temps i el rodatge parlamentari retornin a la Cambra la serietat que s'espera d'un nou temps polític. El bon fer de Patxi López hi pot contribuir molt.