Selecciona Edició
Connecta’t

L’‘amistat’ entre jutges i anarquistes

Part de la justícia revolucionària es va confondre amb actituds criminals

Fitxes d’encausats pels jutjats del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya.
Fitxes d’encausats pels jutjats del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya.

Si el 19 de juliol de 1936 va significar el col·lapse de l’Estat republicà, és lògic que l’administració de justícia se’n ressentís automàticament. Però no es tractava només d’això, i de com s’hauria d’organitzar una justícia revolucionària. Com explica Federico Vázquez a Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944), per entendre el que va passar les primeres setmanes cal conèixer l’entramat de relacions anteriors entre el món de la justícia, tradicionalment considerat molt pròxim als entorns conservadors, i determinats sectors anarquistes. Sosté Vázquez que durant els anys de la República hi havia un cert pacte de no-agressió entre magistrats conservadors i els anarquistes d’acció, tant per la por dels jutges a represàlies com perquè compartien l’objectiu de posar fi a la República.

Sigui això cert en més o menys mesura, quan la Generalitat va crear l’Oficina Jurídica l’agost de 1936 —una mena de justícia revolucionària— i la va posar sota la direcció de l’advocat cenetista Eduardo Barriobero, va oferir un instrument fantàstic a uns nuclis anarquistes on es podia confondre una determinada concepció de la justícia revolucionària amb actituds clarament criminals. A partir del seguiment biogràfic d’una desena de membres d’aquests grups d’acció, amb noms coneguts com Aurelio Fernández o Dionís Eroles, i els grups Nosotros o Los Solidarios, l’autor estableix un modus operandi ben allunyat dels militants que lluitaven per l’ideal, en què massa sovint es fa difícil distingir “l’anarquista atracador de l’atracador anarquista”, diu l’autor.

L’Oficina Jurídica no va arribar als tres mesos, i en paral·lel es van posar en marxa uns Tribunals de Repressió del Feixisme i uns Jurats Populars per a la Repressió del Feixisme que en bona part jutjaven els militars insurrectes, raó per la qual les sentències eren molt dures, i van suposar 135 condemnes a mort, de les quals es van complir 94. A partir de la constitució del govern d’unitat antifeixista a la Generalitat, el 13 d’octubre de 1936 es va aprovar el decret que creava els Tribunals Populars, nascuts a proposta d’Andreu Nin, conseller de Justícia. Aquests tribunals havien d’entendre en els delictes anomenats “contrarevolucionaris”, com per exemple la rebel·lió armada contra els organismes creats per la revolució, l’espionatge, el sabotatge de la nova economia, l’activitat terrorista o les denúncies falses.

Així, els condemnats a mort entre novembre i febrer de 1937 van ser 181, dels quals es van executar 119. Si desglossem les xifres, crida l’atenció l’actitud del tribunal de Lleida, que va dictar 84 de les 181 sentències i va executar 73 de les 119 víctimes. Encara que algunes xifres no estan establertes amb precisió, és evident que la presència de dos fiscals del POUM ajuda a entendre el zel repressor del tribunal lleidatà, que sumava la seva acció a la que havia desenvolupat les primeres setmanes el Comitè de Salut Pública local.

Els Fets de Maig també van tenir les seves conseqüències en aquest àmbit. D’entrada, perquè a conseqüència de la repressió cap a la CNT i la il·legalització del POUM, per primer cop hi havia presos antifeixistes. O aquells que ja no tenien protecció política. Alguns dels protagonistes de l’estudi de Vázquez, com Antonio Ordaz, Aurelio Fernández, Justo Bueno, Josep Batlle i Antoni Devesa, van ingressar a la Model a l’estiu i la tardor de 1937, i el fiscal de la República va interposar querella contra Barriobero, Batlle i Devesa per apropiació indeguda i malbaratament de cabals públics el setembre de 1937.

D’altra banda, Pelai Pagès afirma a Justícia i guerra civil. Els tribunals de justícia a Catalunya, que “a partir de 1937 s’imposà una repressió més cerebral, més dirigida des de l’Estat, més centralitzada i crua”, que es va concretar en la creació del Tribunal Especial contra l’Espionatge i l’Alta Traïció de Catalunya, que es va posar en marxa el desembre d’aquell any, i en els tribunals especials. S’hi van jutjar casos de derrotisme, d’espionatge o del que es considerava alta traïció. De vegades es tractava de simples manifestacions orals d’algú que havia dit que els feixistes entrarien ràpidament a València, o d’altres que duien algun paper demanant la rendició, o alguna carta interceptada sol·licitant ajuda per passar la frontera. El delicte més jutjat era el d’“alta traïció”, que incloïa joves que desertaven o el pas clandestí de la frontera, que era una de les conductes que apareixien més reiteradament.

Hi ha documentats 1.409 casos oberts, amb 978 sobreseïments o posades en llibertat i només 70 condemnes a mort, la qual cosa indica que, malgrat el volum de denúncies, se seguia un protocol de defensa i garanties prou correcte. Els Tribunals Especials de Guàrdia també es van ocupar de diversos tipus de delictes, molt en particular contra la venda a preus abusius, l’acaparament i també l’alta traïció. Van dictar 3.113 sentències, amb 292 (16,5%) condemnes a mort. En definitiva, i més enllà d’episodis aïllats, aquestes xifres indiquen que el funcionament de la justícia des de la seva institucionalització va frenar tant com va poder les temptacions d’arbitrarietat.