Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Homenatges

Proliferen al País Valencià homenatges a personatges injustament silenciats com Estellés, Ovidi, Raimon o Sanchis Guarner

Últimament, al País Valencià, han proliferat els homenatges. Al poeta Estellés, als cantants Ovidi i Raimon, al filòleg Sanchis Guarner... I això és lògic: aquests personatges han estat tan injustament i deliberadament silenciats pels mitjans de comunicació i pels governants que hem patit fins fa quatre dies que ara, com en una presa de contenció que s’esberla, l’aigua raja pertot arreu. Què hi ha, en aquest fet —generat per allò que en diuen societat civil i ara, per fi, amb el suport d’algunes institucions—, d’estrictament polític o d’interès real per l’obra dels homenatjats? O per les disciplines artístiques o intel·lectuals que representen? Impossible amidar-ho. ¿És, la proliferació d’homenatges, símptoma d’un sòlid procés de valorització i d’aprofundiment en la cultura del país? Ja ho conteste: no. De cap manera. Significa un just reconeixement i, pel cap alt, la consolidació d’unes icones en l’imaginari del valencianisme. I poca cosa més. Foc d’encenalls.

Déu me’n guard de menystindre les aportacions d’aquests i d’altres personatges que sincerament aprecie. No vaig en aquesta direcció. Però un ja acumula prou experiències per afirmar que, el que es diu apostar per la cultura —l’aposta més intel·ligent i rendible, a llarg termini, que pot fer un país—, s’aposta poc, poquíssim. Als homenatges, la gent aprofita per a retrobar-se, per a fer-se fotos i difondre-les a les xarxes socials, potser fins i tot per a obtindre visibilitat, protagonisme, a costa del nom homenatjat. Cap problema, amb això. El problema és que al darrere, sovint —i per desgràcia—, no hi ha res. De què serveix un homenatge a Estellés, poeta ja desaparegut, si els escriptors valencians vius continuen divagant en la més indigna marginalitat mediàtica i econòmica? Si quan, per exemple, et criden per a participar en un club de lectura i el gestor de torn —que cobra cada mes la seua nòmina— t’humilia i et diu que no et paguen res? Quin profit dóna un homenatge a l’Ovidi si no podem escoltar música autòctona —i n’hi ha de molta i bona— en cap mitjà de comunicació, i si els programadors de l’administració autonòmica o municipal continuen instal·lats en el marc mental de Madrid?

¿Són, els homenatges, un primer pas, previ a una normalització de la cultura? Ja m’agradaria creure-ho. He assistit a un fum d’actes amb aquesta ingènua esperança, i ja me n’he afartat, de tanta pompa i estrèpit i de tan nul·la conseqüència. La cultura del país continua submergida, a mercè del voluntarisme i d’actituds heroiques. I no diguem ja la cultura no popular, la d’alta volada, la que més pot elevar el prestigi d’un país: la cultura que va més enllà de la festa i de l’entreteniment, la que et fa lúcidament crític amb tu mateix, com a individu, i amb el teu entorn. D’aquesta, pobra, no n’espereu gaires promocions. Ni tampoc —ni falta que en fan— homenatges.