Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Gent poc coneguda

'Els convidats de pedra', de Ponç Puigdevall, respon al ritual de civilització pel qual devem gratitud i lectura a les figures més oblidades de totes les literatures

És ben inútil insistir que una literatura viu de les successives requalificacions del cànon per part de les noves generacions de crítics i de lectors. Ben al contrari, ara s’usa malmenar els vells mestres amb biografies pedestres i novel·les de jardí de la infància. Per això és tan d’agrair Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall (Edicions El llop Ferotge), un passeig que va de Rubió i Tudurí a la narrativa de Millàs-Raurell, de Rierola a la vocació truncada d’Eudald Duran Reynals, passant per Ramon Esquerra, les memòries hiperbòliques d’Agustí Esclasans, Aldavert, Rucabado, Gafim i tutti quanti.

Puigdevall és un escriptor de raça, tal vegada més conegut per les seves crítiques literàries que per un grapat de contes i novel·les ubicades —per estil, ambició i sentit— en l’antípoda dels subproductes editorials tan d’avui que, pel que fa a la literatura, tenen la mateixa relació que el fast food amb la gran cuina burgesa. Els convidats de pedra respon al ritual de civilització pel qual devem gratitud i lectura a les figures més oblidades de totes les literatures, inclosa la catalana.

Al Puigdevall crític li han atribuït una rancúnia predisposada a dinamitar la literatura catalana que es fa ara mateix. Però, en primer lloc, un còmput diguem-ne estadístic de les ressenyes que fa Puigdevall demostraria que ha elogiat molts més autors dels que ha criticat. I si parlem de dinamitar, ara resulta que Els convidats de pedra fa més per al coneixement de la literatura catalana que mitja dotzena de departaments de filologia. Només pel breu assaig sobre D’Ors, pletòric de matisos i elevacions, constatem que Puigdevall és un constructor i de cap manera un dinamiter.

Els convidats de pedra també explora el territori tan menystingut de la literatura entre burgesa i aristòcrata rural. Per exemple, Carles de Fortuny, baró d’Esponellà, terratinent i president de l’Institut de Sant Isidre, diputat per la Lliga i escriptor. Puigdevall escriu sobre Gent coneguda de Fortuny, llibre deliciós de retrats arquetípics, un gènere que té per il·lustre precedent Teofrast i, ja més maligne, La Bruyère. Els caràcters: una tradició que, com a mínim, arriba a Canetti. Fortuny escriu entre la ironia i l’humor misericordiós. Subratlla defectes i vicis, però a la vegada pondera les bondats dels personatges. ¿Avui seria molt més difícil fer uns retrats com els de Gent coneguda? Certament, la naturalesa humana —per molt que ho neguin els transhumanistes— té elements fixos, però sociològicament els canvis sovint són radicals. ¿Un nou Carles de Fortuny podria generalitzar de la mateixa manera sobre la figura de la tieta o del conquistador? Faria falta un nou Carles de Fortuny que retratés la tieta que vota la CUP. Mentrestant, llegim Els convidats de pedra i podem dir “Eppur si muove”.