Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINÀLIA

De Flaubert, heretgies i independències

L’autor de ‘Madame Bovary’ considerava que la burgesia havia acabat claudicant de tot ideal

'Les temptacions de sant Antoni', d’El Bosco.
'Les temptacions de sant Antoni', d’El Bosco.

Gairebé tota l’obra de Flaubert, des de Madame Bovary, posseeix un rerefons polític que ha estat, en general, molt ben estudiat, especialment per Jean-Paul Sartre al llibre L’Idiot de la famille. Els trasbalsos i avatars polítics esdevinguts a França entre la restauració borbònica i la III República, passant pel II Imperi i la Comuna de París, van moure Flaubert a posicionar-se davant una realitat social i política que, com resulta evident en la seva correspondència, l’esborronava. De totes les coses, la que més enuig li produïa era la situació en què es trobava una classe burgesa postrevolucionària que, havent actuat amb una certa noblesa als primers decennis posteriors a 1789, de seguida es va convertir, sempre segons ell, en una de les estafes morals, socials i polítiques més escandaloses de la història de França. Flaubert, que, en realitat, tirava més a l’arbitrarisme il·lustrat que a la democràcia —com més endavant va ser el cas de Thomas Mann i per idèntiques causes—, tenia, malgrat tot, raons més que suficients per considerar que aquella burgesia que es prometia, a més de pròspera i amiga dels negocis, amiga també d’una certa grandesa espiritual, havia acabat claudicant de tot ideal: Zola en va recollir la mateixa lliçó al seu llibre L’Argent, i són innombrables els textos —més del segle XX que del segle XIX— en què els escriptors han manifestat el seu disgust davant un panorama en el qual la literatura, en tant que un bé estètic i espiritual, només pot ocupar el lloc d’una resistència èticament obligada i democràticamentconsentida.

Madame Bovary és el retrat d’un matrimoni en què l’esposa renuncia a una de les comeses més sagrades, llavors, de l’estabilitat familiar: portar la casa amb eficàcia. En grec antic, oiko-nomos, les lleis del casal. Salambó és la presentació arqueològica d’una contesa de barbàrie i destrucció —la guerra dels mercenaris a la Cartago del segle III aC, narrada per Polibi—, amb la intenció que els lectors de mitjan segle XIX s’hi veiessin reflectits, contra la pròpia idea, falsa, de ser una classe d’allò més civilitzada.

Però l’apoteosi de l’enorme distància ja establerta entre escriptors o intel·lectuals i societat burgesa, Flaubert va presentar-la a Les temptacions de sant Antoni (Barcelona, Proa, 1995). En aquest llibre, d’estructura dramàtica més que novel·lesca, sant Antoni eremita, patró dels solitaris per a tota la història posterior a la seva figura, rep la temptació d’una sèrie de figures mitològiques, al·legòriques o tretes de la història de les heretgies del temps paleocristià, que equivalen, per poc que es pensi en l’ideari de Flaubert respecte a la marxa de la història, a partits polítics, cercles d’opinió i ideologies del comú.

La intenció de Flaubert queda dissimulada justament per les figures que corren a temptar-lo —¿temptar-lo a socialitzar-se, cosa que l’esfereïa?—: Basílides, els Elkhesaïtes, els Carpocratians (aquests no creien que la creació fos obra divina), els Nicolaïtes (que consideraven que cardar sense mesura era seguir la llei de Déu), els Valesians, els Caïnites (que canten: “Glòria a Caín! Glòria a Sodoma! Glòria a Judes!”), i després els déus de Grècia, i amb ells la Quimera, l’Esfinx, els Àstomes, els Nisnàs i els Blemnis, els Cinocèfals i els Esciàpodes (els que caminaven de cap per avall i es guardaven de la pluja amb els peus a guisa de paraigua). Després de tantes temptacions herètiques i paganes superades per Antoni amb saviesa i resignació, el llibre dedicat a aquest eremita acaba així: “Sant Antoni se senya i torna a les pregàries”. S’ha quedat sol, però triomfant.

Només faltava una heretgia a la llarga sèrie de temptacions que burxen sant Antoni, i aquesta la representen els independentistes catalans, però Flaubert no la va ni ensumar —encara que podia haver llegit l’Oda a la pàtria, d’Aribau— i, naturalment, no surt a la monumental Patrologia (1841-1855), de Jacques-Paul Migne —que va ser la font a què va recórrer Flaubert—, ni al llibre de Jordi Ventura, Els heretges catalans (Barcelona, Selecta, 1976). Es tracta d’una heretgia recent, la prèdica de la qual es resumeix en aquests versos, molt nostrats: “En cas de greu compromís, / el govern té atribucions / per passar-se pels collons / totes les lleis del país”. En formen part cap a un milió i mig de persones a tot el món, tots irredimibles.

Entre la població engrescada i abduïda que segueix aquesta heretgia, hi ha uns individus, com sant Antoni eremita i com Flaubert mateix, que s’amagarien a gust, per tot el que els queda de vida, en una cova a la Tebaida.