Alguns musulmans del món
Dues novel·les en català en què personatges musulmans i el seu encaix hi tenen tot el protagonisme
En aquests temps on són, per diferents motius, centre del convuls món, s’han publicat en català dues novel·les en què personatges musulmans i el seu encaix hi tenen tot el protagonisme. La primera és de Mohsin Hamid (Lahore, Pakistan, 1971), escriptor àmpliament guardonat, de llibres molt traduïts. Format en universitats nord-americanes, les seves obres han tractat la relació dels musulmans amb la cultura occidental. A L’integrista reticent, el jove Changez, d’origen pakistanès, ens explicarà la seva vida des que va llicenciar-se a Princeton fins que comença a relacionar-se, fent d’analista de mercat, amb els executius de Wall Street. La seva fascinació per la cultura dels Estats Units és total, i encara més quan s’enamora de la novaiorquesa Erika. El fet és que explica tot això a posteriori, des d’un cafè de Lahore, quan ja s’ha desvinculat —encara ben jove— de la vida de lluentons i ha tornat a casa seva, on la família —una mena d’aristòcrates que han reculat fins a la classe mitjana— l’ha acollit amb els braços oberts.
La novel·la té un moment medul·lar: l’atemptat de les Torres Bessones i la consegüent invasió de l’Afganistan. Aquest és el catalitzador de tots els conflictes de Changez, que ara explica les seves cuites a un misteriós turista nord-americà.
La traducció reprodueix molt bé la xerrera graciosa i vibrant de Changez, un tipus memorable que sosté un monòleg abassegador i magnètic de gairebé 160 pàgines. És una novel·la de formació i d’intriga, d’amor i de política, que toca també sense embuts, però amb la subtilitat de la gran literatura, un conflicte candent dels nostres dies: l’escissió entre Orient i Occident.
Alissa Ganíeva (Moscou, 1985) escriu al seu torn a La muntanya de la festa sobre el Daguestan, república caucàsica de majoria musulmana que pertany a la Federació Russa. Tot comença amb un rumor. El govern rus està construint un mur per aïllar el Caucas de la resta del país. El Daguestan es desfibra, el desastre és imminent. Ganíeva, que va néixer en aquella terra, parla sobretot d’un grup de gent jove, i elabora un dens relat en què la veritat s’escola entre el que diu la gent, el que diuen els mitjans i el que tothom sap però calla.
Tot i la seva base realista, fonamentada en el diàleg i la coralitat, aquesta novel·la és d’anticipació, especulativa. Ens explica el que podria passar al Daguestan: una guerra de diversos bàndols. L’autora juga amb el fet que el lector sap algunes coses de la política russa sobre els musulmans d’aquell territori. La història, en el seu retrat precís de diverses personalitats, revela la particularitat cultural, geogràfica i ètnica del Daguestan, i la dualitat a què queda sotmesa la població: la globalització o la islamització. Els avenços del fonamentalisme, en conflicte amb el govern instituït i prorús, són també un puntal del relat.
Ganíeva, que fa de periodista i escriptora a Moscou, amb aquesta obra (plena de costumisme de la seva terra) ha tractat de fer conèixer una realitat força desconeguda —la novel·la original és en un rus ple de modismes makhatxkalesos—, en què molts factors conflueixen en una comunitat menys conflictiva que heteròclita.
La novel·la de Hamid és de lectura més senzilla i fresca, desplegada en un terreny i unes dades força coneguts. La de Ganíeva és més aspra d’entrada, ens costa fixar el políedre de referents que ens proposa, però ens convenç per la seva intenció i el retrat humà de fons. Vet aquí dues novel·les valuoses sobre alguns musulmans del món.
