Selecciona Edició
Connecta’t

La hilaritat de la tragèdia

Els personatges de Mesquida salten de la pàgina amb ànsia de viure de veritat

L'escriptor Biel Mesquida.
L'escriptor Biel Mesquida.

Des de la seva primera novel·la, L’adolescent de sal(1973), no hi ha cap llibre de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) que no dugui incorporades a les seves pàgines la reflexió i l’especulació sobre què és i què representen per a ell els actes d’escriure i de llegir, la literatura i la paraula, la imaginació i el vincle directíssim i inextricable que tots aquests elements mantenen amb la vida. D’altra banda, des del seu primer títol, Mesquida no ha parat d’experimentar a la recerca de noves fórmules literàries, d’experimentar en el sentit de crear, interrogar i corroure els estats immutables de la literatura tradicionalment acceptada com a tal.

Cada nou llibre de Mesquida es mou segons el rigor i l’arbitrarietat de la cerimònia verbal que l’autor s’hagi proposat celebrar en aquella ocasió, i es pot afirmar que cada un ha sigut concebut des d’una màxima que al seu llibre anterior, Llefre de tu, es concreta de la manera següent: “Quan el pou de l’escriptura sembla ser esgotat, només hi ha un remei: fer-lo més fondo”. De Mesquida i la seva obra es podria dir el mateix que deia Pietro Citati de la de Giorgio Manganelli, que detesta la línia recta i que li plau vagar a la vora de les ribes, que segueix el·lipses i laberints, que dóna voltes a l’entorn d’un cercle, que de sobte toca el centre inassolible, i que després retrocedeix de nou, obeint instints oposats.

A Trèmolo pot semblar que Mesquida continua la línia ja recorreguda a T’estim a tu, a Els detalls del món, a Acrollam, i que dibuixa i pinta un nou retaule de la vida de la gent de la Mallorca d’ara; però Trèmolo no seria exactament un llibre seu si el lector, des del primer moment, no hi veiés que el que l’anima, en comptes de trastocar una altra vegada les lleis del costumisme, és la voluntat de confondre el temps i l’espai de la pàgina escrita a través de silencis i ambigüitats per aconseguir, al final, que es tingui la sensació que els personatges salten de la pàgina com éssers amb ànsia de viure de veritat. Amb la seva fantasia barroca, amb una ironia que no és ben ironia, sinó la hilaritat de la tragèdia, amb unes línies de la seva prosa majestuosa —“una ombra fulgurant dins el paisatge de la plana”—, reinventa i destrueix contínuament el món de cada dia reconegut per tothom. Els advocats, els músics, les parelles que se separen, els detectius, els solitaris, els malalts, els alumnes d’un institut, tots els personatges que protagonitzen aquests contes, les seves vides, les esperances que tenen, els dols, les alegries i les decepcions que col·leccionen, les seves conductes, són ben reconeixibles, però és com si habitessin en un instant prodigiós de glorificació artificial gràcies a la paraula de Mesquida: la música i el ritme de la seva prosa assoleixen una bellesa d’una altitud vertiginosa. Hi ha l’amistat, i hi ha l’amor i el sexe, però gràcies a la imaginació verbal les relacions particulars esdevenen la transcripció d’unes angoixes metafísiques, el caos informe del subconscient, l’al·lucinació i la faula. Mesquida aconsegueix amb exactitud el que es proposa: “Descriure la manera com un sofriment real es converteix en un laberint estètic en què les coloracions del dolor, els gusts del dany i la forma justa de la desesperació són exactes i refulgents”.

Ho assenyala en una de les notes metaliteràries que inicien cada conte: “Més que escriure m’agrada compondre. Podria dir fins i tot que la història —que és la darrera cosa que m’interessa del conte— la puc baratar en funció del muntatge. Voldria privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de poesia, en contra del relat. Quan començ a escriure preveig un clima, una atmosfera, una forma”. I el lector de Trèmolo, en efecte, hi troba en tots els contes moltes formes narratives, totes diferents dins la seva semblança, atmosferes quotidianes inspeccionades des de perspectives inèdites, i un clima d’exaltació vital, fins i tot quan la desgràcia i la malastrugança ronden i abaten els protagonistes. Aleshores entén amb justesa el lema amb què s’obre aquesta última exhibició literària de Mesquida. El lector, en efecte, entén què volen dir les dues frases que l’encapçalen: “Jo: I tu què fas? / Tu: Jo? Cervelltremol”.