Selecciona Edició
Connecta’t

Ningú fa ombra a Iñárritu

L’Associació de la Premsa Estrangera rescabala el cineasta amb ‘El renacido’, una obra mestra, després de no haver-lo premiat el 2015

Alejandro González Iñárritu y Leonardo DiCaprio charlan con el director de fotografía Emmanuel Lubezki en 'El renacido'.
Alejandro González Iñárritu i Leonardo DiCaprio xerren amb el director de fotografia Emmanuel Lubezki a 'El renacido'.

L'any passat Birdman i el seu director, Alejandro González Iñárritu, van triomfar als Oscar. Però no als Globus d'Or, on el va avançar per l'esquerra Boyhood i Richard Linklater. L'Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood en va prendre bona nota. Sí, havien premiat una obra mestra; no obstant això havien fallat com a visionaris i en el seu propi interès crematístic. Així que aquest any tocava compensar. Han tingut sort, perquè El renacido és la millor pel·lícula del mexicà, un western sobre venjances, sobre el naixement d'una nació —hi ha una soterrada reflexió sobre això—, sobre la força de la naturalesa... “No negaré que el rodatge va ser llarg i físicament molt dur, però El renacido és l'experiència més vasta i profunda de la meva vida”, deia a l'estiu a EL PAÍS el cineasta. "És la lluita interior d'un home per trobar el seu desig de seguir vivint una vegada que ho ha perdut tot”, assegurava la seva estrella, Leonardo DiCaprio. “És un moment d'injustícia”, explicava el director. “Un moment que continua sent rellevant perquè sorprenentment no hem millorat tant”.

Cert. El 1823 Hugh Glass, un paranyer en un país en construcció, es converteix en un supervivent contra la naturalesa i contra els mateixos éssers humans. DiCaprio dóna una profunda humanitat a un home sense vida —terrible contradicció—, mogut per un únic objectiu: reparar una injustícia brutal. Tot l'anterior comporta enormes dosis de mítica cinematogràfica. Com que es va rodar amb llum natural, en 80 dies de filmació —en ordre cronològic, cosa molt rara avui en dia— al llarg de nou mesos, a Calgary i la Patagònia argentina. Al costat d'Iñárritu, Emmanuel Lubezki, el seu director de fotografia, la tercera pota d'un trípode fílmic perfecte.

De la resta de premiats als Globus d'Or, un només pot sospitar en motivacions poc cinematogràfiques dels jutges en alguns dels trofeus: el de Jennifer Lawrence a Joy val més no comentar-lo; o el fet de catalogar The Martian de comèdia; o el millor guió per a Aaron Sorkin per un llibret tan perfecte —el de Steve Jobs— en la seva façana com sense ànima. Kate Winslet per Steve Jobs? Bé, discutible. No per obvis són dolents els guardons a Sylvester Stallone amb Creed (podria ser Oscar, també), Ennio Morricone i la seva banda sonora de Los odiosos ocho (encara que el mestre ha treballat poc) o per a la millor pel·lícula de parla no anglesa per a l'hongaresa El hijo de Saúl, de László Nemes (ho sentim per un altre superb llargmetratge, El club, del xilè Pablo Larraín).

Al final, d'aquests Globus d'Or es recordarà que els convidats es van beure 400 ampolles de xampany Moët & Chandon, que a DiCaprio se li va escapar una rialleta i un gest malèvol quan el va tocar Lady Gaga i els premis a Iñárritu.

I pels Oscar, per si Iñárritu aspira al doblet consecutiu. Ja va haver-hi dos directors que el van obtenir prèviament: Joseph L. Mankiewicz amb Todo sobre Eva i Carta a tres esposas; i John Ford amb Las uvas de la ira i ¡Qué verde era mi valle!. En canvi Lubezki seria el primer director de fotografia a aconseguir-ho tres anys seguits. Què opinarà Donald Trump quan li diguin que des de Kathryn Bigelow amb En tierra hostil cap nord-americà ha guanyat l'Oscar a millor direcció?

MÉS INFORMACIÓ