Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Per precepte diví

Sembla que ha estat Convergència qui ha fet recapacitar Artur Mas i ajornar el seu lideratge d’un nou Estat català

És possible que la CUP no tingués, al final, cap altra opció. Jo no sé si Artur Mas ha sabut sempre que en cas que la CUP mantingués el seu legítim veto, com ha passat, trauria la carta d’un candidat alternatiu. No sé si Mas sabia que ho faria o no. Sembla que no.

Sembla que ha estat Convergència qui l’ha fet recapacitar i ajornar el seu lideratge d’un nou Estat català a un futur indefinit, a canvi de no rebre una catastròfica garrotada en les eleccions de març (que acaben d’evitar). No sé si més partits haguessin viscut una desafecció electoral, però sí que sé que la CUP havia guanyat un respecte democràtic nascut de la coherència ideològica al seu rebuig a Mas.

Han dit que no fins al final i avui Mas no és president. No ho és Neus Munté ni ho és Oriol Junqueras. El tapat ha estat Carles Puigdemont, alcalde de Girona i independentista atofat, que, a més, ha enaltit la matriu premoderna, medieval, per “precepte diví”, de la rebel·lió dels remences o serfs camperols contra els opressors. Aquesta ha estat l’única concessió a l’èpica que s’ha permès, perquè la resta del seu discurs ha estat una còpia adaptat del programa de Junts pel Sí i el mateix que va adornar en va Mas en els seus dos discursos d’investidura frustrats.

La CUP ha guanyat, però, sobretot, la CUP ha perdut. Ha perdut el més difícil de guanyar: la credibilitat democràtica d’un partit d’esquerres que ha acceptat lliurar els seus vots per llei, sistemàticament, per norma i per precepte diví, a l’estratègia de Junts pel Sí, sigui la que sigui. La CUP està invalidada al Parlament com a força d’esquerres perquè el cap de Mas ha costat a la CUP el seu vot en la resta de la legislatura en qualsevol votació que pugui posar en risc la majoria independentista. I Mas ho va explicar dissabte, amb els gestos i amb les paraules, en repetir una vegada i una altra que la CUP havia comès errors, demanaria perdó, corregiria les seves conductes i canviaria diputats. El pare Mas s’estava acomiadant del càrrec, però deixava la CUP a les portes del confessionari, tant si són creients com si no, carregant amb totes les culpes del món.

El seu cap, d’una banda, i la credibilitat d’esquerres de la CUP, de l’altra, posen de manifest que només hi ha un vencedor: la perpetuació a qualsevol preu del poder de Convergència a la Generalitat perquè el temps jugui a favor de la seva reconstitució o, com a mínim, que els eviti haver de tornar a les urnes per comprovar fins a quin punt estan desemparats electoralment. El que segueix intacte és l’absència de mandat democràtic per dur a terme la independència –els falta una majoria social efectiva i persistent–, tot i que ara invoquin també el precepte diví per fingir que vivim en un altre món. Encara no és veritat. La CUP ho sabia a les 9 del vespre del 27-S i ho sap avui. Convergència també.