Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Lletges, putes, mortes

L’agitació omple les xarxes socials però no evita que les dones seguim sent discriminades i es normalitzi la violència

Recordo poques entrades d'any tan pèssimes per a les dones (i les societats que es volen justes i igualitàries en general) com aquest 2016. Als malsons forans, com els assalts massius a Alemanya, en els quals turbes d'homes, centenars, s'han dedicat a agredir sexualment dones en estacions de tren en una macabra celebració de l'any nou, se li sumen abundants ignomínies locals.

Per començar, ens vam menjar el raïm discutint sobre els cossos de les dones que, a diversos canals, van optar per patir per presumir i portar airejats vestits al costat d'homes coberts de dalt a baix i ben abrigats. Molts i moltes van entrar en la crítica, la tafaneria, la reflexió i van convertir els nostres cossos, els de les dones, en objecte i terreny d'opinió i debat. Per què hauríem de pensar que potser les dones triem lliurement el que volem posar-nos, però que aquesta llibertat és un espai construït culturalment, quan podem insultar. Per què hauríem de plantejar que socialitzades en la hipersexualització, la dictadura estètica, els mons de princeses i les expectatives sobre com ser per encaixar, potser les dones ens vegem empeses a esforçar-nos per, precisament, respondre a aquestes expectatives. És més fàcil construir al nostre voltant remolins d'opinions –a favor, en contra i tot al contrari– que respectar el nostre dret a intentar encaixar com millor ens plagui.

Seguim amb el festival d'insults masclistes a les dones de la CUP a Catalunya. Lletges, putes, llenguallargues, malvestides, manaires, dominants, manipuladores, dolentes, bruixotes. Res sembla violentar més alguns homes que veure dones que s'atreveixen a sortir del guió esperat, a no encaixar en normalitats imposades. I en lloc de fer anàlisis polítiques, d'intentar entendre, busquem les Yoko Ono de torn. Sense les dones, els Beatles seguirien junts. I Mas podria seguir liderant la llarga marxa a què tot canviï perquè tot segueixi igual.

El final més tràgic a aquesta setmana negra lhan posat les sis víctimes de la violència masclista en un inici dany que fa presagiar el pitjor

No cansats encara, ens vam posar les mans al cap en descobrir que en algunes cavalcades apareixen dones en el lloc dels Reis Mags. Quin atreviment, desafiar la tradició! Pobres nenes i nens, privats d'històries que tinguin sentit! Perquè és clar, explicar-los que hi ha tres homes, un d'ells que regalima betum, que es multipliquen en mil cavalcades, en una nit passen per totes les cases i coneixen les preferències de cadascuna no desafia cap llei de la lògica ni res. El que desentona, com sempre, són les dones.

El final més tràgic a aquesta setmana negra l'han posat les sis víctimes de la violència masclista en un inici d'any que fa presagiar el pitjor. Que posa sobre la taula les limitacions de totes les iniciatives dutes a terme fins avui. El fracàs d'un enfocament que sembla privilegiar l'agitació al moviment efectiu.

L'objectiu d'aquest escrit no és presentar un llistat de mals, sinó apuntar precisament, denunciar, com de covards i d'ineficients són les respostes que com a societat estem donant a un problema, el masclisme, que ens travessa i ens podreix. Perquè si set dies poden donar tant de si potser és perquè les esquinçades públiques de vestidures, les piulades, les paraules i els compungiments momentanis només serveixen per sentir-se millor a qui els practica. No canvien res. No ens ajuden a viure millor, amb menys violència. No ens ajuden a començar a ser iguals.

L'agitació sense moviment omple les xarxes socials però no evita que les dones seguim sent discriminades a cada pas –a casa, a la feina, al carrer, als mitjans– i que aquesta discriminació acabi alternant-se en una normalització de la violència. No només no hem aconseguit igualtat salarial i de tracte, sinó que ni tan sols hem aconseguit que els espais on no hi som siguin una anomalia. Coneixen algun home que s'hagi negat a participar en algun espai social o professional davant l'absència de dones? Algú ha notat algun canvi efectiu en el seu entorn per intentar aturar el masclisme? Algun acomiadament, boicot públic, censura social? Jo tampoc. La quantitat de piulades a favor dels drets de les dones sembla ser proporcional a la incapacitat per moure ni tan sols un dit perquè alguna cosa canviï de debò.

Companys, tenim un problema gros. Esquinçar-se les vestidures a Twitter per després tolerar viure i treballar en entorns que ens discriminen és tan inútil com insultant. No preguntar-se cada dia què he fet avui per aturar el masclisme en el meu entorn? És ja injustificable. Desperteu, perquè ajudar a casa i rentar els plats mai serà prou.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques.