Selecciona Edició
Connecta’t

Mas, una absència per a l’eternitat

L'expresident ha deixat en la política els seus dimonis perquè el recordin

Mas s'ha venjat, ha sortit amb un cop de porta i abans de marxar ha deixat en la política els seus dimonis perquè el recordin durant tot aquest temps, durant tota l'estona que duri la seva absència. Havent aspirat a ser un home per a l'eternitat, potser el seu destí és deixar una absència per a l'eternitat. Quins són els seus dimonis? Els que va dir Sartre: els altres, els altres. Vistos des de Barcelona, els altres són la gent de Girona. Vistos des de Convergència, la gent de la CUP. Mas ha marxat dient que tornarà, però no ha aclarit si serà per la porta gran, com fan els personatges històrics, o bé d'estranquis, com ho fa l'assassí al lloc del crim.

Però el més important ara ja no és ell. El que importa avui és que l'hemicicle ha fet ple, i mai millor dit. Diumenge de sessió d'investidura, horari de televisió familiar. El moment en què s'anava al cine a veure'n una de riure (o de por). Ara es va al Parlament, o almenys això és el que ha fet una munió de militants de l'ANC, que a l'empara d'una bandera mastodòntica s'han concentrat davant dels porticons per aplaudir i esbroncar els que hi entraven. A Germà Bel, per exemple, l'han rebut amb molts ànims, però a Coscubiela l'han xiulat sense concessions. Eduardo Reyes, que ha arribat en un Chevrolet Lacetty vermell amb conductor, ha estat rebut amb crits de "Súmate!". El diputat s'ha estirat l'americana en sortir del cotxe i també s'ha estirat tot ell, i ha entrat ben flamenc al Parlament.

Les escales, amb la catifa vermella, que són les escales cap al cel. El vestíbul, desbordant d'optimisme i pijeria. Una jove burgesia que sent que ha recuperat o ha conquistat el timó. Entre els convidats que presencien des de la tribuna la investidura del nou president, hi ha gent que s'ha quedat dempeus. A un l'han fet fora per haver-li tret el seient a Jordi Sànchez. A primeríssima fila, Benach i Núria de Gispert. Al darrere, Trias i Pisarello. Entren els diputats i ho fa Artur Mas, l'últim amb pas de pelegrí cessant. La sala es posa de peu i l'aplaudeix com als toreros que es retiren, és a dir, perquè se'n vagi d'una vegada. La CUP, no. Els seus deu diputats (aquesta vegada sí que han vingut tots) tenen les mans ben quietes. La rebel·lia és un gest que es fa assegut, com al cinema, i el poder és un vernissage de diumenge a la tarda. L'únic que no ha estat convidat a aquesta festa és Artur Mas, que mira des de la llunyania del seu escó d'expresident amb astúcia de Coyote Dax quan canta "no rompas más mi pobre corazón".