Selecciona Edició
Connecta’t

L’article 145 i la cohesió lingüística

La dignificació de les llengües d’Espanya ha de superar el principi de territorialitat

M’arribaven, mentre estava en fase d’elaboració, esborranys del Manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya, proposta recent de sectors polítics i intel·lectuals rellevants a la recerca de canviar la relació que l’Estat manté amb les diverses llengües d’Espanya i, a la vegada, tancar d’un cop el contenciós obert pel que fa a l’anomenat “conflicte lingüístic”. El propòsit és lloable, el repte colossal, i la distància marcada respecte de l’infaust Manifesto por la lengua común (2008), prou evident amb una lectura superficial per prendre’s aquesta proposta des del respecte. Mai abans alguns sectors havien arribat tan lluny.

Classe d'èuscar.
Classe d'èuscar.

D’aquí a poder signar el manifest i donar-li suport hi ha però un abisme. O una línia vermella, ara que estan tan de moda. Em refereixo al punt 7 del manifest (de fet, el punt clau de tot el text), on consta la proposta d’elaborar una llei de llengües estatal que s’ocupi de la diversitat lingüística espanyola, però sempre “d’acord amb el que es coneix com a principi de territorialitat segons la doctrina del Tribunal Constitucional”; això és, restrènyer qualsevol iniciativa a la limitació competencial del propi territori, de manera que l’Estat pot legislar per a tot l’Estat i les autonomies només per a les autonomies. Amb el que comporta d’haver de dirimir els possibles conflictes competencials al Constitucional.

Sovint es cau en el lloc comú de pensar que la dignificació de les llengües d’Espanya demana l’empara de l’Estat, amb un reconeixement explícit de la seva condició multilingüe i amb l’exercici d’aquesta condició en les més altes instàncies; no dic pas que no, segur que seria simbòlicament d’embalum que el Rei fes els seus discursos en quatre idiomes, o que Espanya promogués les diverses llengües cooficials al més alt rang europeu. Però, al costat d’això, continuaríem tenint una comunitat lingüística trinxada per culpa del principi de territorialitat, amb el qual cada autonomia catalanoparlant regula la llengua a la seva manera en els límits del propi territori. Ens poden prometre la lluna, però la dignificació passa per la cohesió.

No m’interessa especialment que l’Estat es reveli poliglot, sinó que s’accepti que les llengües són elements integrals que mereixen la garantia d’aquesta cohesió, i que, en el cas del català, s’assumeixi l’existència d’una sola comunitat lingüística (el que Miquel Àngel Pradilla bateja com la catalanofonia) on s’esdevingui una comunió d’interessos culturals i comunicatius sobre la llengua en el marc d’un territori més ampli del que fixen els límits de l’ordenament jurídic. Lògicament, no hi ha cap escletxa legal, avui, perquè això sigui possible, i només deixaria de ser una quimera a través de la reforma de la Constitució, però no pas de l’article 3 (el que fixa l’oficialitat lingüística estatal), sinó del 145, el qual serveix per limitar la possibilitat d’acords entre autonomies.

L’autèntica reforma lingüística d’Espanya ha passar per la superació, en matèria lingüística, del principi de territorialitat, en tant que les llengües no s’hi adapten ni s’hi emmotllen. Més que una legislació estatal de la qual emani un reconeixement grandiloqüent del multilingüisme, cal permetre que les autonomies que comparteixen llengua coadjuvin (si així ho volen i els acords polítics ho permeten), que puguin regir-se per lleis comunes, establir les mateixes condicions de requisit per a l’accés a la funció pública, unificar les certificacions de coneixement de la llengua, garantir per llei la reciprocitat quant a mitjans de comunicació públics, servir-se de les mateixes institucions per difondre la cultura pròpia; en definitiva posar en pràctica una política lingüística conjunta per a un domini lingüístic conjunt.

Que es facin gestos en favor del reconeixement de la diversitat idiomàtica d’Espanya és una gran notícia. Però per a Espanya. No n’hi ha prou si volem que la notícia sigui també bona per a cadascuna de les llengües de l’Estat.