Patriotisme intimista per al nou líder

L’ANC té semblances amb els Sírex. Quan eren joves omplien estadis i estudis de televisió amb legions d'admiradores. Els Sírex continuen movent la cua, però en festes majors o en aplecs intimistes per als fans que els han seguit fins avui. La capacitat de mobilització de l’ANC ha evolucionat de manera similar. Des del setembre, les seves convocatòries han anat baixant en assistents al mateix ritme que es complicava el procés d'independència. Només unes 200 persones s'han concentrat davant del Parlament per donar la benvinguda al nou i inesperat president.

Els assistents seguien la investidura de Carles Puigdemont en una atmosfera íntima, gairebé familiar. Molts es coneixien; són els més fidels a les crides de l’ANC. Hi havia els sis de cada manifestació en representació dels Jubilats per la Independència –sectorial de l’ANC–. No deixaven la primera fila una popular parella de motoristes vestits de dalt a baix amb els colors de la senyera; un home amb sarró de pastor i barretina; un noi, manifestant habitual davant del Parlament, carregava un altaveu i una paperera amb la foto d’Artur Mas. Destacaven joves amb un uniforme molt de la JNC –camisa per dins, texans arrapats, nàutiques i cares d'il·lusió i acne– i senyores amb molt de temps lliure.

Una d'elles és Loli Miguel, de 64 anys. El seu perfil d'independentista és el més habitual. Explica per què n’és: “Estem farts que ens enganyin [a Espanya]”. Però admet que no s’ho pren tan a la valenta com molts dels presents: “Aquí hi ha gent que creu que d’aquí 18 mesos serem independents”. A les autonòmiques va votar la CUP i a les generals, En Comú Podem.

Miguel era a la plaça Sant Jaume quan Tarradellas va tornar a la Generalitat i no dubta a situar la investidura de Puigdemont al mateix nivell històric. Opina que unes noves eleccions haurien estat un desastre per a l'independentisme. La situació la satisfà, però reconeix que no s'esperava –ni ella ni ningú– que Puigdemont seria president.

L’ANC va instal·lar una pantalla gegant perquè els presents poguessin seguir el ple. El públic aplaudia Puigdemont cada dos per tres. L'ambient es va enrarir quan van arribar una vintena de persones amb banderes espanyoles per competir en cants tribals amb la tribu rival. Dos homes amb la rojigualda portaven distintius del Sindicat Unificat de Policia; un altre s’identificava com a legionari. Una parella vestia amb roba de camuflatge i també hi havia un senyor que lluïa un perruquí negre caoba, molt d’estil anys seixanta, com la mata de cabells del nou president.

L’afició independentista primer va xiular el sector espanyolista, però va acabar ignorant els seus crits. El silenci devot i els aplaudiments van donar pas a l’esbroncada generalitzada quan parlava Inés Arrimadas. “Fatxa” va ser l'insult més repetit, tot i que la majoria optava per dialogar amb la pantalla: “Però què dius! Si som majoria!” “Tu sí que ets un frau!”.

Arrimadas recorda que el dia després de les eleccions, Antonio Baños va afirmar que “el plebiscit s'ha perdut”. Dos adolescents fan befa d'ella, malgrat que tot seguit un pregunta en veu baixa: “Baños va dir això?”.

El sol es pon i el parc de la Ciutadella es buida de turistes, passejadors de gossos, africans que toquen els bongos i practicants de ioga. Només queden els homes i les dones de l’ANC que no han deixat mai de creure que la música del Procés tornarà a omplir estadis.