Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

Mas i la por de les eleccions

Valoracions desiguals sobre qui ha guanyat i qui ha perdut. Els mitjans subratllen que l'independentisme evita noves eleccions i miren la reacció a Madrid

Artur Mas i Carles Puigdemont.
Artur Mas i Carles Puigdemont. EFE

La premsa internacional dóna la notícia en peces curtes on destaca la retirada de Mas, però no analitza les condicions acceptades per la CUP. Molts subratllen que unes noves eleccions al mes de març no eren volgudes pel camp separatista (L’Indépendant) perquè podrien perdre la majoria absoluta en escons al Parlament (L’Express). Euronews titula que Mas tira la tovallola i Métro de Montréal ho explica dient que Mas cedeix la plaça a un nou líder regional. The New York Times interpreta la frase de Mas en el sentit que les eleccions haurien estat la pitjor opció com un indici que els independentistes eren conscients que estaven perdent força. Le Monde recorda que la majoria separatista (dreta, esquerra i extrema esquerra) té el compromís de portar Catalunya a la independència el 2017 com a molt tard. The Wall Street Journal considera que l’acord dóna una nova vida al separatisme i Frankfurter Allgemeine destaca que “els separatistes estan d’acord a formar govern”. Però un dels assumptes més tractats és l’impacte de l’acord en la política espanyola. “Si els propers dies, el Govern i el Parlament catalans prenen mesures fortes per dirigir la regió cap a la independència, la resposta de l’Estat espanyol [sense nou govern] estarà fragilitzada”, afirma Equinox. La renúncia de Mas pot obligar el PP i el PSOE a reconsiderar la gran coalició per fer front a una forta administració separatista a Catalunya, escriu The Irish Times. El professor Jordi Muñoz explica a Bloomberg que la nova situació a Catalunya pot accelerar la formació de govern a Madrid. Bloomberg esmenta la nota de la Moncloa sobre la necessitat d’un govern fort per fer front al secessionisme. La crida de Rajoy al PSOE per un govern d’unitat nacional “guanya urgència”, segons Financial Times.

Digitals. “El dia que l’independentisme va tenir por de les urnes” escriu Arturo Puente a El Diario, tot recordant com de la crida històrica de l’ANC “president posi les urnes” s’ha passat a “qualsevol cosa millor que tornar a posar les urnes”. Al mateix diari, Oriol Solé considera que la CUP paga un preu molt alt pel cap d’Artur Mas. L’acord, afirma, sembla més un càstig. En un altre text es parla de la “trista immolació de la CUP”. “No només accepten deixar de ser un actor polític, sinó que es veuen obligats, pràcticament, a la humiliació de demanar perdó”, escriu Josep Carles Rius. El Confidencial nega que la tria de Carles Puigdemont hagi estat feta per Mas. Abans que entrés en escena Artur Mas, diversos col·lectius de Junts pel Sí i la CUP, assegura A. Fernández, havien pactat el nom del substitut. El periodista recorda que Puigdemont havia militat a les joventuts d’ERC i té molt bones relacions amb l’univers gironí de la CUP. Ignacio Varela, al mateix mitjà, sosté que els independentistes han entès que s’ha de gestionar el vot i oferir un govern, no fer tornar a votar la gent. “L’adversari ens assenyala el camí”, diu. I acaba: El PP té dret a reclamar la presidència del govern, “però no té dret a exigir que li permetin governar en solitari ni tampoc a imposar com a president Mariano Rajoy, que és una persona que no volen ni els seus mateixos votants. Ha d’admetre que s’obri la reforma constitucional i que es reconstrueixi el pacte social”. El Español creu que el separatisme sacrifica Mas per explotar el buit que hi ha a Madrid i l’acord a Catalunya és un missatge per a Rajoy: acord in extremis però amb un altre candidat. PSOE i Ciutadans podran demanar al líder del PP que copiï Artur Mas, considera Ana I. García. Miquel Giménez, a El Plural, titula “'Tamayazo' d’Artur Mas”. El cronista creu que Mas va tenir alguna frase poc afortunada per a un demòcrata, per exemple dir que “el que ens van negar les urnes ho hem aconseguit amb la negociació”.

Mas i la por de les eleccions

Salvador Cot, a El Món, afirma que “a partir d'avui, ja ningú no pot dubtar de la voluntat d'independència d'una majoria de 72 diputats del Parlament de Catalunya. Un grup de representants electes que, des del 27 de setembre, estan manats a iniciar un procés de desconnexió. [...] Al final, era veritat. Aquesta negociació anava lenta perquè anava lluny”. Vicent Partal, a Vilaweb, anuncia “calceu-vos, que començarà l’enfrontament amb Madrid i la desconnexió”. “En tots els processos d’independència la batalla final és el combat entre la legalitat del país del qual et separes i l’efectivitat de les accions que prens i que fan que et desconnectis del vell Estat i del seu sistema legal. [...] Som, doncs, a trenta dies de la independència de facto. I cal que sapiguem i assumim que ens tocarà eixir, tots junts, a defensar el nostre govern i les nostres institucions”. A Nació Digital, Josep Maria Vilalta recomana “eixamplar la base sobiranista. Segurament no és èpic, probablement no serà ràpid. Però al meu entendre és el camí que, si s’enfila correctament, no té aturador. Més si es té en compte que, ara per ara, les alternatives que s’ofereixen des de l’Estat són, o bé inexistents, o bé gens engrescadores”. Xavier Rius, en un àudio d’E-Notícies, explica que Mas se’n va abans que el facin fora, per no haver de marxar després de les eleccions de març.

Diaris. El lehendakari Iñigo Urkullu declara en una entrevista a Diario Vasco que “M’alarma que moviments socials sense responsabilitats condicionin Catalunya”. Urkullu mostra tristesa perquè “per molt que interpreti com un gran gest per part de Mas que hagi posat el projecte per davant de la persona, tinc la impressió que quelcom se m’escapa després d’aquests tres mesos llargs”. I el preocupa que se substitueixi un sistema de partits que rendeixen comptes davant de la societat, “per un sistema de persones condicionades per moviments socials sense cap mena de responsabilitat i amb projectes contraposats”.

Per al director de l’Abc, la CUP ha guanyat la subhasta i Catalunya ha perdut la centralitat. A l’editorial augura divisió social i empobriment per Catalunya. I acaba: “S’acosta un temps d’enfrontament polític per la unitat d’Espanya, amb la seguretat que caldrà aplicar les mesures de protecció nacional de l’article 155 de la Constitució i els socialistes han de decidir a quina banda de la confrontació volen estar”. Ignacio Camacho també recorda que el Govern està en funcions, “però l’Estat no” i que al Senat, on resideix la facultat de prendre mesures excepcionals, el PP té majoria absoluta. Al mateix diari, Salvador Sostres considera que Mas mor matant i que la CUP acaba amb Mas i amb ells mateixos perquè només volen destruir.

Mas i la por de les eleccions

La Razón destaca que ERC aconsegueix neutralitzar la CUP i ajornar el duel electoral amb Podem. L’editorial acaba reclamant al PSOE que aposti per la unitat dels constitucionalistes. Per la seva banda, Toni Bolaño analitza l’acord com “una rendició de la CUP”. El Mundo, a l’editorial, subratlla la por de la CUP i Mas a les eleccions i després de considerar Mas com el “polític més nefast i irresponsable que hi ha hagut en aquest país” considera que PSOE, PP i Ciutadans "han d’entendre’s perquè tenen l’obligació d’estar a l’altura del repte". Álex Salmon, a l’hora d’analitzar qui guanya i qui perd, discrepa dels altres analistes esmentats i considera que guanya la CUP perquè es desfà de Mas com havia promès i auditarà els passos del nou Govern. El perdedor és Oriol Junqueras que havia abandonat l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts preparat per assaltar amb unes noves eleccions la presidència.

El Punt Avui defensa a l’editorial el “gran gest” de Mas i el gran acord de país signat ahir. Xevi Xirgu escriu que “a Madrid no entenen res” veient que Mas es retira però el procés no s’atura, sinó que agafa velocitat. Per a Vicent Sanchís la bona notícia és que el procés es manté. La dolenta és que “tot això caldrà pair-ho”. No el preocupa que la CUP es desballesti. El preocupa més el que passarà a Convergència. Imma Tubella, catedràtica de Comunicació, contempla com Ferrocarrils de la Generalitat estava a punt de xocar amb una bicicleta. “El tren ha perdut velocitat, però la bicicleta, tot i que ha quedat malparada, finalment ha assumit els seus error i s’ha redreçat”.

Mas i la por de les eleccions

L’editorial de l’Ara afirma que el sacrifici de Mas “engrandeix la seva talla política”. Però de la mateixa manera que des de fora el sobiranisme s’havien cantat les absoltes al procés, “tampoc ara es poden llançar les campanes al vol”. S’ha superat un escull però s’ha fet amb molt desgast i en un clima allunyat del to positiu. El diari recomana al nou Govern que cerqui complicitats més enllà de la majoria absoluta independentista. “Cal no atrinxerar-se en el frontisme”. Vicenç Villatoro recorda que va donar per mort el procés. “Encara no ho retiro”. “No crec que allò que li doni la força imprescindible sigui l’ombra de l’exclusió, la improvisació, la fragilitat i el recel entre els seus actors. No ho veig clar. Tinc moltes ganes de retractar-me. Avui encara no puc”.

El Periódico afirma que el pacte obre molta incertesa. “Les urnes no es poden sacrificar per un acord del qual s’hauran d’explicar encara moltes incògnites. Un pacte que causarà turbulències i no serà suficient per aplicar el seu projecte". Després de considerar que la puresa democràtica i assembleària de la CUP ha quedat malmesa afirma que el gir a Catalunya augmentarà la pressió sobre el PSOE perquè accepti la gran coalició. I acaba l’editorial: “el camí que inicia avui Catalunya no estarà exempt de dificultats, sobretot si els grups que han pactat la investidura s’entesten a ignorar el 52% dels catalans que el 27-S van rebutjar el seu projecte”. Joan Tapia es pregunta si Mas tornarà. “No se sap si seguirà sent diputat, però és preferible declarar al Tribunal Superior que en un jutjat ordinari. I potser pensa que, com Churchill o De Gaulle, tornarà amb glòria”. Anton Losada defensa que el marianisme ha perdut el control del compte enrere per a la investidura i no exclou que algú comenci a preguntar perquè Rajoy no fa com Mas, un pas al costat pel bé del país. Per al director del diari, Enric Hernàndez, “una mascarada s’acaba i en comença una altra [...]. Però serà Puigdemont i no Mas qui presideixi la Generalitat quan s’evidenciï que la fugida cap endavant de l’independentisme condueix a un carreró sense sortida”.

Mas i la por de les eleccions

“Els partidaris del procés sobiranista afirmen que el d’ahir va ser un gran dia. Però està per veure que així sigui”, editorialitza La Vanguardia. Al diari el preocupa algunes frases d’ahir de Mas com considerar que unes eleccions haurien estat una possibilitat de caos i que el pacte corregeix allò que l’independentisme no va obtenir a les urnes. La Vanguardia veu en l’acord l’error dels dirigents que creuen que el 47,8% obtingut el 27-S és un mandat democràtic, com si no ho fos que un percentatge superior té altres prioritats.

Rafael Jorba analitza una frase de Mas, també criticada a l’editorial, segons la qual està fent bé les coses perquè fa el bé. “Ell representa les forces del bé, [...] els crítics no ja amb el procés sinó amb la poca qualitat democràtica [...] formem les forces del mal. Ho fem malament perquè fem el mal. Sí, el trist joc dels disbarats”. Francesc Marc Álvaro no veu clar que la CUP asseguri l’estabilitat, però més enllà d’això, els partits de la independència han d’assumir que el procés necessita més múscul i menys velocitat, “perquè un 48% és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret”.

Mas i la por de les eleccions

Sobre el perfil de Carles Puigdemont, dues anotacions. La Clau, un mitjà digital fet a Perpinyà, creu que “Puigdemont és una personalitat més consensual, amb una imatge de centreesquerra. No fa figura d'espantall liberal als ulls de la CUP”. Per la seva part, Antoni Puigverd, a La Vanguardia, titula el seu retrat “Puigdemont a la darrera carlinada” i recorda que va mamar el tronc més antic del nacionalisme conservador: el tradicionalisme d’origen carlí. Puigverd el dibuixa com una persona més astuta que prudent, amb un nacionalisme petri encara que sembli flexible. “És nacionalista encara que la seva mirada és internacional”.