_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els (altres) dilemes

A Catalunya des del 3 d'agost passat (dissolució del Parlament) fins avui mateix, haurem passat molts mesos sense un govern plenament legitimat per exercir la seva funció

Joan Subirats

No hi haurà eleccions. S'han salvat els mobles del procés in extremis i amb molts efectes col·laterals. Només la por a no aconseguir ni de lluny els bons resultats i l'alta participació obtinguts el 27S, i el descrèdit creixent d'Artur Mas en aquests últims dies, poden explicar el que avui apareix com un acord de febleses, amb un president de carambola i amb un gran desgast de la CUP. Aquesta és la notícia. Però n'hi ha una altra, molt més important i menys visible: a Catalunya des del 3 d'agost passat (dissolució del Parlament) fins avui mateix, haurem passat molts mesos sense un govern plenament legitimat per exercir la seva funció i sense un parlament que hagi funcionat en clau d'elaboració legislativa i aprovació de polítiques. Des del 2011, les diverses legislatures han tingut un balanç legislatiu extremadament pobre. Esperant l'Estado ens hem anat despertant de l'exercici del poc "estat" que teníem. Se'm dirà, amb raó, que quan s'ha volgut anar més enllà, el govern del PP, usant el Tribunal Constitucional, ens ha tallat les ales, però l'escenari no és tan simple. El binomi "Generalitat a la recerca de la independència" enfront d'"Estat mobilitzat en contra" ha resultat esgotador i paralitzant, i ha generat inanitat i frustració.

A Catalunya des del 3 d'agost passat (dissolució del Parlament) fins avui mateix, haurem passat molts mesos sense un govern plenament legitimat per exercir la seva funció

Augmenta el contrast entre un escenari de la política institucional en el qual es barregen grans idees, valors i ideals (però també la continuïtat prosaica en el càrrec) amb la crua realitat en què les feines cada dia són més precàries, els sous més baixos i els serveis públics més pressionats. D'altra banda, independència, patriotisme, plurinacionalitat o dret a decidir, de l'altra, demanar ajuda als serveis socials, buscar-se la vida, llogar una habitació, demanar diners als avis o vendre a internet els regals de Reis. Des de fa anys sentim a dir que les dues esferes de preocupació estan connectades, però a mesura que passen els dies i els mesos resulta més difícil mantenir les maneres.

Tenim problemes molt de fons que no acaben de formar part del debat. No hem de deixar que "el social" sigui un terreny bàsicament burocràtic-administratiu o mercantil-privat. Hem de recuperar el control de les nostres vides, cures i afectes, des de la infància fins a la vellesa. D'altra banda, estem transitant de la feina com a espai col·lectiu a la individualització d'aquesta mateixa, amb la consegüent pèrdua de drets i de capacitat d'acció que això suposa. Els formats educatius que arrosseguem són clarament inservibles. No aconseguim resoldre amb encert la reconversió necessària de l'espai sociosanitari. Són les persones amb menys recursos les que més pateixen aquestes situacions de pèrdua i desvinculació. Tot això en un escenari de buit de la democràcia com a àmbit de decisió política, ja que està condicionat pels poders globals econòmics i financers. Si de bon principi es podia pensar que hi havia una clara desproporció entre l'abast dels temes pendents i la solució que el procés assenyalava, es mantenia la il·lusió. Però en els últims mesos la cosa s'ha anat empantanant, i ha perdut credibilitat i potència transformadora. Els últims espeternecs del que ara se'ns presenta com a gran acord per la independència han estat més aviat lamentables.

No estaria malament que tornéssim a parlar més de polítiques i no només d'essències patriòtiques dels uns i els altres. La necessitat de buscar un acord ha permès parlar més detalladament de temes com Barcelona World, de la gestió pública de l'aigua o de la sanitat i vam veure que era possible trobar, fins i tot en aquesta conjuntura terrible, 200 milions d'euros per alleujar l'emergència social. No podem seguir vivint de plebiscits i de veure qui té més o menys sentit de país. Discutir més de polítiques, de política d'allò que és quotidià, ens podria acostar a sortides més realistes que les d'aquells que ho aposten tot al fet que tot canviï perquè així canviï allò que és més concret.

Convindria no insistir a aïllar el procés, el sobiranisme i la possible independència de nous marcs polítics d'un codi ètic clar i de polítiques concretes. No hi ha espai ni suport social suficient per establir una agenda clara de desconnexió. Necessitem recuperar la política quotidiana, pactar noves maneres d'exercir representació i emprendre polítiques que afrontin el nou escenari on som després del canvi d'època.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_