Selecciona Edició
Connecta’t

La caiguda de Mas

La renúncia del president s'explica amb mitges veritats i augura volatilitat

Artur Mas, després de la roda de premsa celebrada ahir en la qual va explicar la retirada de la seva candidatura per presidir la Generalitat.
Artur Mas, després de la roda de premsa celebrada ahir en la qual va explicar la retirada de la seva candidatura per presidir la Generalitat.

Finalment el president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, va assumir l'imperatiu de la realitat i va presentar en l'últim minut hàbil la seva renúncia a intentar una nova investidura.

El reconeixement que no podia revalidar el càrrec i s'abocava a les terceres eleccions és positiu; sempre ho és l'abandó de les fantasies polítiques. També perquè demostra el seu fracàs en la gestió del Govern català i de l'anomenat procés, que va començar com una reivindicació econòmica i politicojurídica autonomista, i que ell, deixant-se arrossegar de manera irresponsable per les veus més exaltades, va dirigir cap a un secessionisme veloç i il·legal, sense cap futur.

En aquest sentit, la caiguda de Mas hauria d'augurar un replantejament o una reconducció de les estratègies independentistes cap a àmbits més constructius. Però difícilment serà així, perquè el seu preu exclou qualsevol altre reconeixement d'errors que no siguin els de l'antisistema CUP, que aconsegueix en part el seu objectiu de fer caure Mas però a canvi de desnaturalitzar el sentit i l'objecte del vot dels seus electors.

Mas sembla que marxi per la porta gran. No és així, però pont de plata; per a la seva sortida, però no per a la llarga llista de mitges veritats, afirmacions equívoques i semifalsedats amb què va amanir el seu anunci. Mas va dir que marxava per pròpia voluntat, minimitzant la raó principal: la veritable causa va ser la revolta —però de manera discreta i respectuosa— de la direcció convergent, que veia el seu futur estavellar-se contra la seva tossudesa. I que travessava tota l'aliança de Junts pel Sí, fins al punt que la frase amb què va explicar el seu moviment —“posar-se a un costat”— era exactament la mateixa utilitzada en públic hores abans per dirigents d'Esquerra (partit de Junts pel Sí) com Joan Tardà.

Mas també es va autoatribuir el nomenament del seu successor, el molt radical alcalde de Girona, que en realitat va ser llançat per les organitzacions sobiranistes. Temps hi haurà de conèixer i analitzar el paper de Carles Puigdemont —el més desconegut de tots els presidents de la Generalitat contemporània—, encara que d'entrada és un interrogant el seu marge real de maniobra.

Mas se'n va —trista sortida— però es queda: en el partit, en la vida política, en el gabinet d'expresident. I probablement com a gran ambaixador internacional volant del separatisme català, com va insinuar en anglès en la roda de premsa de la seva renúncia. Però això sí, va assegurar no demanar, ni anhelar, cap càrrec.

Últim element, però tan clau com el primer: encara que la CUP pagui peces en garantia de la seva promesa d'assegurar l'estabilitat parlamentària, només els ingenus oblidaran que la seva direcció va decidir avui fa una setmana vetar el candidat oficial convergent, el contrari que ahir. Per aquesta falta de serietat i de coherència, la política catalana corre riscos d'augmentar la radicalització i la volatilitat. Tant de bo no sigui així.