Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Trobades amb un triple assassí

"Vostè coneix aquest home?", em va preguntar el magistrat Fernando Valle. En mirar-lo, Cuartero va somriure i va assentir. Va ser condemnat a 59 anys de presó

Alejandro Cuartero.
Alejandro Cuartero.

Segons el llibre d'estil d'aquest diari, els teus problemes com a periodista són teus. A vostè, lector, li és igual si l'alcalde ha decidit no agafar-li les trucades, si el seu policia de confiança segueix enfadat o si aquesta matinada el seu cap de premsa té el mòbil apagat. En la notícia li servim la informació que sabem, no li expliquem si ens ha costat poc o molt ni com l'hem aconseguit... Pero en la crònica? Què no està permès en la crònica?

La cita va arribar ràpid, molt més del que s'hauria pensat. Llavors encara no sabia que es tractava d'un triple assassí. Només havia rebut un mail des d'un compte desconegut que deia: "Mira el perfil de Facebook d'Alejandro Cuartero". En fer-ho, vaig descobrir diverses fotos de la tia de l'adolescent de 16 anys i la parella d'avis, de 87 i 88 anys, que havien mort a cops en un pis, al costat de la Sagrada Família, un dia abans. Pels comentaris de les fotos, es deduïa que Cuartero havia mantingut una relació sentimental amb aquesta dona, Mónica, que ella l'havia deixat, i que vivia desconsolat des de llavors.

El meu missatge era molt curt: li proposava parlar amb ell sobre els assassinats, i li deixava el meu telèfon. Vaig fer el mateix amb la Mónica. Normalment, els afectats no solen contestar, però l'Álex em va trucar, i em va citar en una cafeteria a l'avinguda del Tibidabo. Va venir amb mi una periodista i amiga, que es va asseure dues taules més enllà de nosaltres. Llavors ja ens va semblar tot molt estrany.

L'Álex va arribar puntual, amb el seu barret de cowboy, uns pantalons de cuir negres i unes botes de pell de serp. Tenia una lleu coixesa. Amable, i aparentment serè, va demanar un Cacaolat, que es va beure amb palleta i va començar a parlar, durant més d'una hora.

"Estic desfet, ja fa un any que ho estic...". És el temps que feia que la Mónica havia trencat amb ell. S'havien conegut feia uns 10 anys, a través d'un anunci en un diari. "La vaig veure i vaig pensar, m'enamoraré i patiré". Junts van començar una relació, fins que el dia de Sant Joan del 2011 ella el va deixar. "Amb una carta", emfatitzava, i just després que l'operessin d'un tumor cerebral. Però van seguir veient-se.

Tant és així que a la primera persona a qui va trucar la Mónica quan va trobar els cadàvers dels seus pares i la seva neboda va ser a ell. "Vine corrents a casa, que estan tots morts, em va dir. I primer dius: 'Ho he sentit bé? Què dius? Que vagi corrents a casa perquè estan tots morts?'". Però en arribar al pis, la fredor de la Mónica, insistia, el va descol·locar. "Coneixent-la, que passava una mosca i es desmaiava, collons! I has trobat tota la teva família morta i et quedes tan tranquil·la?".

I així va començar a desgranar la seva teoria: les morts beneficiaven la Mónica, perquè es treia de sobre la càrrega de cuidar-los, i cobrava una suposada assegurança. "Ara s'ha tret la careta i veig com és", deia, assenyalant-la. Però al cap d'un segon se'n desdeia: "Ara riuràs, però l'enyoro molt. No vull creure-m'ho, me'n mantinc al marge, per mi això és una pel·lícula".

Al cap de pocs dies, l'Álex em va tornar a trucar, m'havia d'ensenyar una cosa. Ens vam citar a la mateixa zona, envoltats de policies de paisà que seguien els seus passos. L'Álex em va mostrar tres missatges manuscrits. Va assegurar que els havia apuntat del mòbil de la Mónica, en el moment menys pensat. "Rossa, el bo era per a dos i en van sortir tres. Ens deus diners. Vine on ja saps i tanquem el business. Fes-ho i et donarem la clau del pis". Intentava convèncer-me que ella havia encarregat el crim a uns sicaris sud-americans. També va intentar que el jutge i els Mossos, als quals va enviar notes anònimes, creguessin aquesta versió.

Encara va veure dues vegades més l'Álex. Una va ser el 24 de febrer, a les deu de la nit tocades, quan l'equip d'homicidis el va detenir a casa seva, on vivia amb la seva mare, ja gran, a causa dels tres assassinats. L'endemà, des de presó, em va trucar: "He trobat la teva targeta amb el teu telèfon, és l'única cosa que tenia en entrar aquí. Jo no he sigut".

L'altra vegada va ser el 13 de març, en el judici, on vaig haver de declarar com a testimoni. "Vostè coneix aquest home?", em va preguntar el magistrat Fernando Valle. En mirar-lo, Cuartero va somriure i va assentir. Va ser condemnat a 59 anys de presó. Des de la seva ruptura amb la Mónica, la va espiar, li va posar un GPS al cotxe, la va amenaçar de suïcidar-se, i fins i tot li va dir que la vigilava des d'una càmera que hi havia a la vora. La tesi policial és que va matar la seva família, amb una brutalitat escruixidora, per venjar-se'n.

Fa quatre anys dels crims. El mes de novembre del 2014, Cuartero va morir de càncer a la presó. Un mes abans va intentar, una vegada més, comunicar-se amb la Mónica. Li va escriure una carta, on la insultava, però també li demanava un ble de cabells per recordar-la.