Les insuficiències de l’Estat autonòmic

Un dels dèficits més importants de l'Estat autonòmic respecte a la seva organització territorial, sense perjudici del reconeixement de les diferents identitats que el conformen i del sistema de finançament, és la falta de participació de les comunitats autònomes mentre que elements que integren l'Estat en la formació de la voluntat global del mateix, és a dir, en la fixació de la posició de l'Estat sobre els diversos assumptes sobre els quals ha de posicionar-se.

La institució mitjançant la qual les comunitats autònomes haurien de participar en la formació de la voluntat de l'Estat és el Senat, al qual la Constitució qualifica com a cambra de representació territorial. No obstant això, el Senat ni per la seva composició ni per les seves funcions, permet a les comunitats autònomes, com a tals, cap participació en l'elaboració de les lleis de l'Estat, ni en l'elecció dels membres de determinades institucions de l'Estat.

Al Senat, els senadors s'agrupen, no amb criteris de representació de les seves respectives comunitats autònomes, sinó atenent a criteris partidistes, en grups parlamentaris. Pel que fa a les seves funcions, el Senat té una posició clarament subordinada al Congrés, atès que no intervé ni en l'elecció del president del Govern, la denominada investidura, ni en els procediments per a la seva destitució, la moció de censura i la qüestió de confiança; té un termini clarament insuficient per a la tramitació de les lleis i, en cas de discrepància amb el Congrés, preval la voluntat d'aquest últim.

Les comunitats autònomes no participen com a tals, de cap manera, en l'elecció dels magistrats del Tribunal Constitucional que és, precisament, la institució que arbitra en els conflictes entre l'Estat i les comunitats autònomes i en l'enjudiciament de la constitucionalitat de les lleis, tant estatals com autonòmiques; tampoc participen en l'elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial, que és la institució de govern del Poder Judicial, ni tampoc poden intervenir en una eventual reforma constitucional. També és clarament insuficient la participació de les comunitats autònomes en la fixació de la posició espanyola sobre els assumptes a plantejar davant la Unió Europea, atès que aquesta participació s'efectua a través de la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea, que té un caràcter merament consultiu, i el funcionament de la qual depèn de la voluntat política del ministre.

Davant d'aquesta situació haurien d'incrementar-se els poders del Senat i convertir-lo en la cambra que representés les comunitats autònomes com a tals, la qual cosa podria aconseguir-se mitjançant la designació dels senadors per part dels governs autonòmics en proporció a la població de cada comunitat autònoma, de forma anàloga al que passa a Alemanya, conferint-li un dret de veto efectiu. També hauria de reformar-se el sistema d'elecció de magistrats del Tribunal Constitucional, en el sentit que els "àrbitres" no siguin triats exclusivament per una de les parts, l'Estat. En sentit anàleg les comunitats autònomes haurien de participar de forma efectiva en l'elecció dels components del Consell General del Poder Judicial i en la formació de la posició de l'Estat davant la Unió Europea, entre molts altres aspectes.

Es tracta en definitiva de canviar la concepció de l'Estat. Passar d'un Estat en el qual les comunitats autònomes tenen un paper absolutament secundari, a un altre en el qual l'Estat sigui entès com un conjunt de comunitats autònomes i que aquestes puguin participar de forma efectiva i no merament retòrica en la formació de la voluntat de l'Estat.

Francesc Pau i Vall és professor de Ciències Polítiques de la UPF.