Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Cupologia’

Hem assistit a un esforç innecessari, perquè estava en la naturalesa de les coses que l'acord entre JxSí i la CUP resultés impossible

Des de diumenge passat, molts cupòlegs sobrevinguts estan d'enhorabona. Entenc com a tals la legió de comentaristes i analistes que, al llarg dels últims mesos, han estat bombardejant sense treva qualsevol possibilitat d'un acord polític entre Junts pel Sí i la Candidatura d'Unitat Popular que permetés engegar el Parlament triat el 27-S. En la seva immensa majoria, tres anys enrere aquests cupòlegs d'ocasió ni tan sols sabien què diables era la CUP —alguns encara diuen “les CUP”, en plural— i, quan ho van esbrinar, això no els va merèixer més que desdeny i rebuig: uns cadells independentistes, productes de l'adoctrinament escolar pujolista amanit amb actituds radicals i antisistema.

No obstant això, amb prou feines els deu flamants parlamentaris cupaires van destapar-se amb la clau de la investidura d'Artur Mas, aquesta aritmètica els va convertir a l'instant en objecte del màxim interès des de latituds ideològiques i tarannàs personals que mai abans ho havien mostrat. La tasca dels nous cupòlegs es va manifestar en dues direccions contradictòries (però aquest és un detall insignificant): d'un costat, subratllaven el caràcter extremista i desgavellat de les propostes de la CUP (volen sortir de l'euro, i de la UE, i de l'OTAN...!) per emfatitzar la contradicció amb el Mas business friendly, i presentar aquest humiliant-se davant aquests llunàtics perillosos que posaven en risc l'economia de mercat. Al mateix temps, altres firmes es dirigien a la CUP amb complicitat paternal de vells progres i els sermonejaven que, si pretenia ser d'esquerres, no podia de cap manera investir president el fill polític de Jordi Pujol, el líder del partit del tres per cent, el responsable de totes les retallades i les polítiques antisocials...

M'atreveixo a afirmar que hem assistit a un esforç innecessari, a un malbaratament superflu de malvolença i sectarisme, perquè estava en la naturalesa de les coses que l'acord entre JxSí i la CUP resultés impossible; per més que, de bona o mala fe, molts hagin alimentat la impressió contrària.

No, no a causa de l'euro, o de la UE, o de l'OTAN, sinó per raons de cultura política. Res més lluny del meu ànim que pretendre'm jo també cupòleg, però des de fa bastants anys convisc a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el braç estudiantil de la CUP, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), i he tingut ocasió d'observar repetidament les seves formes de raonar i d'actuar.

La seva primera característica és la pràctica de la sinècdoque política (confondre la part amb el tot): ells són “les i els estudiants”, perquè l'activisme suplanta la representativitat, i converteix en irrellevant quants afiliats tinguin en una comunitat de 25.000 membres. És exactament la mateixa lògica que inspirava una pintada d'Arran (la branca juvenil de la CUP) llegida aquestes setmanes enrere: “La independència és del poble! Mas go home!”. Se sobreentén que el poble són ells, encara que la CUP obtingués el 8,2 % dels vots i Junts pel Sí el 39,6 %.

Aquesta mentalitat de minoria redemptora —parlo de la meva experiència universitària— ho justifica gairebé tot. A la UAB, les convocatòries de vaga estudiantil promogudes pel SEPC tenen l'èxit garantit..., per la senzilla raó que, de bon matí, un grapat d'activistes bloquegen físicament els accessos al campus en transport públic i, si cal, les entrades als edificis, amb la qual cosa la immensa majoria d'estudiants es retreu i la universitat es paralitza. I pobre de tu si t'atreveixes a desafiar la consigna o a criticar els mètodes coactius! Llavors ets un esquirol, o directament un perfecte feixista.

No dic que la direcció nacional de la CUP hagi decidit el seu veto a Mas amb el mateix esperit del pseudoassemblearisme universitari, però sí que crec que existeixen mentalitats, estils, maneres de fer comunes a una bona part del conglomerat polític organitzatiu que engloba la CUP. Quan algun dels seus quadres territorials descriu Artur Mas com l'esbirro de “l'oligarquia catalana”, resulta obvi que ni ell ni ningú prop d'ell ha escoltat el que es diu últimament, a propòsit de Mas, en els cercles representatius d'aquesta oligarquia. Uns ambients on, el diumenge 3 de gener, de ben segur que va córrer el xampany davant el fracàs d'aquest Judes.

Amb tot, que edificant resulta llegir tanta gent d'ordre lloant la “coherència” dels cupaires!

Joan B. Culla i Clarà és historiador.