Selecciona Edició
Connecta’t

L’assetjada ciutat siriana de Madaya es mor de gana

L'ONU aconsegueix que Damasc permeti l'entrada d'ajuda després de la mort de 10 persones

“Vivim com animals. Ens enfilem als arbres per arrencar-los les fulles o tallar herbes per bullir-les. Entre les escombraries he arribat a veure pell i restes d'ossos de gat”, relata per telèfon des de l'assetjada localitat de Madaya Abou Ahmed, peó i pare de sis nenes. Almenys 10 veïns han mort per la falta d'aliments i una dotzena més hauria perdut la vida en intentar fugir de la ciutat, segons l'Observatori Sirià de Drets Humans.

A Madaya, situada a 25 quilòmetres al nord-oest de Damasc i 11 de la frontera libanesa, res ni ningú entra o surt. Tancada i barrada per una trentena de controls militars de tropes regulars i efectius de Hizbul·lah (milícia-partit libanès aliat al règim de Baixar al-Assad), a la ciutat hi viuen 40.000 persones. Entre elles hi ha 25.000 desplaçats d'altres localitats que van arribar buscant refugi. “En tot el mercat amb prou feines podries recol·lectar un quilo d'arròs, i això a 245 euros”, diu Abou Ahmed. La falta d'aliments se suma a l'absència de medicació per als malalts. “Hi ha gent intoxicada per consumir medicació caducada i d'altres per menjar plantes tòxiques que al seu torn tampoc poden ser tractats”, explica per telèfon des del Líban l'activista sirià Alí Ibrahim.

Tal com va passar amb el setge imposat per les tropes regulars sirianes al camp de refugiats palestins de Iarmuk el 2014, desenes d'imatges de gent gran i nens amb la pell i l'os han inundat les xarxes socials i han fet reaccionar l'opinió pública. Aquest dijous, Nacions Unides anunciava que el règim sirià autoritzarà l'entrada d'ajuda humanitària a Madaya.

No obstant això, lluny de ser una excepció, hi ha moltes Madayes a Síria en les quals es mor literalment de gana. “Prop de 400.000 persones de 15 localitats assetjades no tenen accés a l'ajuda que necessiten per salvar les seves vides”, es feia ressò avui Nacions Unides en un comunicat. La gent gran, malalts i nens són els més vulnerables. “No es veu cap nen jugant al carrer. Les meves filles estan prostrades tot el dia a terra sense energia per moure's”, etziba l'angoixat pare des de Madaya.

En una guerra que s'enquista en el seu cinquè any i que ha causat la mort de més de 250.000 ànimes, la gana s'ha convertit en estratègia bèl·lica, i això en ple segle XXI. Rebels i règim tanquen les poblacions per obligar els combatents i soldats a rendir-se. Atrapats entre tots dos bàndols, els civils paguen la factura.

Una setmana enrere, Madaya formava part d'un intercanvi de poblacions assetjades. De Madaya i la propera Zabadani, assetjades per Hizbul·lah i l'Exèrcit sirià, 125 ferits rebels i civils eren evacuats cap a Turquia. Simultàniament 338 soldats civils més i milicians prorègim ho feien dels poblats xiïtes de Foua i Kafraya (al nord d'Idlib), en les quals 25.000 civils romanen tancats des de fa més d'un any per faccions rebels. Els locals asseguren que l'ajuda distribuïda per Nacions Unides, ja sigui a Iarmuk o a Zabadani, Mayada, Foua o Kafraya, és irrisòria. En el cas de Mayada, el passat mes d'octubre Nacions Unides admetia públicament haver distribuït per error galetes caducades, que van provocar diversos casos d'intoxicació.

L'econòmica tàctica d'asfixiar la població per forçar els armats a rendir-se sense disparar cap bala s'ha mostrat una tècnica ineficaç en el conflicte sirià. El maig de 2014, la primera treva d'aquest tipus aconseguia evacuar unes 2.000 persones, entre elles 600 combatents, al nord de Homs. El mes passat, 600 persones més entre civils i homes armats abandonaven l'últim barri en mans rebels de la mateixa ciutat. Un acord similar fracassava aquest mateix mes a Iarmuk. A l'ineficaç estratagema s'hi suma una política de transferència de poblacions, entre territori lleial i rebel, que buida bosses de civils que no podran tornar a casa seva.

D'altres, com els civils dels tres últims pobles en mans de tropes lleials, viuen des de fa 10 mesos assetjats per l'Estat Islàmic a Deir ez-Zor, terra de l'autoproclamat califat. I això a l'ombra dels mitjans de comunicació.

Els escassos aliments que entren ho fan des d'helicòpters a la base militar. Els veïns moren literalment de gana. Sense que cap ajuda humanitària hagi aconseguit trencar el setge imposat en terra de l'ISIS, els veïns beuen aigua bruta de l'Eufrates i mengen herbes. Els pocs aliments que entren ho fan de contraban, que fan nodrir el lucratiu mercat en el qual participen tant soldats del règim com rebels armats.

Omar Abu Leila, fundador del grup @deirezzor24, adverteix de la greu crisi humanitària. “La situació és molt crítica. I va a pitjor amb més avions sumant-se als bombardejos sobre Deir ez-Zor”. Abu Leila assegura que el mes passat van morir en aquesta localitat dos nens per falta d'alimentació.