Selecciona Edició
Connecta’t

“El periodisme ha canviat qualitat per immediatesa”

Lluís Foix fa memòria de gairebé mig segle d'ofici en 'Aquella porta giratòria', amb què ha guanyat el 48è Premi Josep Pla

Lluís Foix, ahir travessant una porta giratòria.
Lluís Foix, ahir travessant una porta giratòria.

A la maleta, física i mental, del noi de 16 anys que era Lluís Foix quan va aterrar a Barcelona des de la Lleida rural interior, no hi havia del tot definida la idea de ser el que seria durant gairebé mig segle, periodista. “M'agradava, sobretot, viatjar, vaig aprendre idiomes i escrivia ràpid a màquina”, recorda l'endemà d'obtenir a Barcelona el 48è Premi Josep Pla de prosa catalana (6.000 euros) per Aquella porta giratòria, referència explicita a l’entrada icònica de la seu al carrer Pelai de Barcelona de la redacció de La Vanguardia, diari on va entrar el 1969 al tercer intent d'entrevistar-se amb el seu director, Horacio Sáenz Guerrero, que li va dir que només podia oferir-li un lloc de substitut dels traductors de teletips per als caps de setmana. “No crec que li interessi”. Li va respondre que sí. I aquí va començar una prestigiosa carrera que el va portar a les corresponsalies de Londres (1974-1980) i Washington (1981-1982), ciutat que va deixar per agafar la direcció del diari el 1983. Tot això i més ho recorda en el llibre, que és com una segona part de les seves celebrades memòries d'infància de regust entre planià i sagarrià, La marinada sempre arriba.

Recorda Foix (Rocafort de Vallbona, 1943), que va entrar “empetitit” en aquesta redacció. “És que corrien autèntics personatges de gran envergadura intel·lectual: un Álvaro Ruibal, els germans Santiago i Carlos Nadal… Hi havia un periodista, José Casán Herrera, que havia llegits dues vegades l'obra completa de Shakespeare en anglès i coneixia el llenguatge morse…”. Un nivell de rigor i coneixements que ara li costa més de veure en els mitjans, resultat d’“una socialització de l'ofici, que es nodreix de gent de tota condició cultural perquè no necessiten saber tantes coses quan es treballa per la xarxa, i d'una futbolització de l'escriptura, en el sentit que es basa molt en eslògans, la recerca de l'impacte… En això, el periodisme, avui, s'ha simplificat molt”. Però davant la comoditat d’internet i les xarxes socials, avisa: “Llegir ensenya a escriure bé i a relacionar coses: aquest ofici s'aprèn llegint i no a través d’escoltar o anar a la república dels tertulians en què estem instal·lats; Pla, Dostoievski o Tolstoi són bàsics per escriure bé i entendre el món, les seves gents, prendre les dosis d'ironia necessàries per practicar l'ofici… ”.

També evoca de les redaccions d'aquells anys que “es parlava, es bevia, es fumava i es criticava molt”. El primer, creu, era una conseqüència lògica de “gent que havia llegit una barbaritat i tenia coses a dir perquè relacionava temes… Avui les redaccions són molt més silencioses: tothom és davant d'un ordinador, que és amb l'únic que parlen; curiós perquè el periodisme és, bàsicament, anar als llocs i parlar i això s'ha perdut també”.

Aquesta falta de diàleg i intercanvi en les redaccions ha comportat, segons Foix, que la transmissió de l'ofici, la cadena professional entre generacions, s'hagi esfumat, igual que l'exercici d'autocrítica, abans més accentuat, pensa. Una cosa que va lligada que “els periodistes hem perdut autonomia a les àrees informatives de l'economia i la política en relació amb les nostres pròpies empreses; de vegades oblidem que els diaris tenen posicions en aquests àmbits, la propietat dels diaris existeix; avui el director no censura una columna com es feia abans… ara fa fora el periodista”.

Avui a les redaccions hi ha un conjunt de cartells gegants –invisibles, esclar– amb el que no es pot dir o cal dissimular

En aquesta línia, però en la banda oposada, Foix recorda els anys noranta, “quan els periodistes crèiem que érem els amos de tot amb l'eclosió de les cadenes de televisió privades... També va ser un error: la nostra feina i la dels mitjans no és fer caure governs o fer la vida impossible a empresaris; els mitjans no han de canviar la societat sinó explicar el que hi passa…”. Posa models: “Hi ha el periodisme a l'estil Émile Zola o a l'estil Watergate; aquesta va ser una investigació periodística però també un torcebraç polític a Nixon; el de Zola i el seu Yo acusova ser veure una injustícia flagrant i no només no callar sinó denunciar-la… No hem de fer que passin coses sinó explicar les que passen; jo sempre vaig ser més del de Zola…”. Malgrat aquest discurs, admet que ara “el periodisme és més servil amb el poder que fa 40 anys: sabies què no es podia explicar però buscaves escletxes i alguna cosa deixaves anar… Avui a les redaccions hi ha un conjunt de cartells gegants –invisibles, esclar– amb el que no es pot dir o cal dissimular”. Això sí: “La xarxa proporciona ara una esquerda més àmplia de llibertat per al periodista; el problema és com fer aquesta escletxa rendible”.

Foix, amb els reflexos intactes del periodista discret i un punt murri i reservat que va ser, no desitja revelar gaires coses de les seves memòries, on aquestes reflexions es creuen d'alguna manera entre figures i situacions “amb noms i cognoms i molts casos que em van passar i que explico per primera vegada”. Apareixen així anècdotes o grans figures, a qui va conèixer com a corresponsal, com Nixon o Kissinger... Eren temps amb un ritme diferent de l'actual, on, admet el veterà periodista, “l'ofici ha canviat qualitat per immediatesa”. Però la bona premsa no mor mai. “Juntament amb aquesta rapidesa crec que es necessita la crònica reposada, els temes amb gran capacitat de relacionar coses, com fan diaris com The Economist, el Financial Times i The New Yorker… Sí, la gent llegeix textos llargs si són bons i les coses s'expliquen bé; la gent busca referents”. Ho sap bé.