Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Mas és menys

La CUP es mereix un reconeixement pel tràngol a un president fracassat tot i ser el polític que potser percep millor els nous

Són temps gràvids per als qui no exercim d'enterradors. N’hi ha pertot, de tot tipus de cadàvers (suposats). Amb l'any nou li toca al procés independentista català, com en acabar el vell li tocava ser enterrat al bipartidisme espanyol que, d'antuvi, aquí segueix. De la mateixa manera, el procés continua per més enterradors que el festegin. Entre els malastrucs, pesats i mancats d'imaginació, els de dins, els portaveus independentistes als quals no els acaben de sortir els comptes. Són més corcons i arbitraris que els anti, que ja és dir. Mentrestant, als qui no ens hi va res en el (fals) enterrament i deixem que les coses es manifestin com són veiem amb alegria que les paraules no menteixen: igual que la rosa, un procés és un procés és un procés, que diria Gertrude Stein. I que mites sagrats de la modernitat com el mite de l'estat es poden conjugar diferent.

M'explico. A l'arquitecte Mies van der Rohe devem la màxima “Menys és més” que va posar fi a la parafernàlia decorativa per centrar-se en el funcional, que, políticament parlant, significava abandonar el rococó de la virtut impostada i designada pel rei o el papa o els potentats, i apostar per la vida diària i les seves exigències i satisfaccions. La CUP acaba de capgirar el lema racionalista i ha declarat que “Mas és menys”. Que és si fa no fa el mateix, però actualitzat. Amb accent o sense. Amb majúscula o sense. Si ho dic en català, també.

Així, que el procés està acabat m'ho pensaria bé abans de dir-ho cridant i repetir-ho pertot segons el mètode Goebbels, patum de la comunicació política contemporània. No el porto a col·lació per nazi, que els déus me’n guardin d’una cosa tan lletja, sinó perquè va ser aquest senyor qui es va apropiar del que havia advertit William James (1842 – 1910), pare de la psicologia moderna, i ho va convertir en pedra filosofal del nostre sistema de comunicació de masses, o de propaganda, com prefereixin. Repeteixes un absurd unes quantes vegades i, escolta tu, s’acaba creient que és cert. Amb tot, les coses tenen gravidesa per elles mateixes: no perquè sentim a cada moment que el procés està en crisi se n'ha celebrat aquests dies ni el funeral ni l’enterrament.

Un procés és un procés és un procés. A la CUP li haurem de reconèixer unes quantes coses, potser força ràpid. Certament, una es pregunta per què sumar vots radicals i impacients si després exercir-los és tan complicat i finalment et quedes a la barrera per un munt de raons i a més dividits. Dic això per l'afer Mas. Mentre que a l'Ajuntament de Barcelona, els tres regidors cupaires estan adquirint reputació de saltimbanquis malhumorats, per no dir una altra cosa. En efecte, per què guanyar si no “pots/vols” governar “en gran”, més enllà del teu poble? Ni idea, de debò. És una endevinalla que com a dona que prefereix el quotidià a tota la resta no sé respondre. Però sí que sé, perquè no deixo de sentir-ho, que tantes persones han votat la CUP el 24-M i el 27-S precisament per dir que no.

Els enterradors, ara, també volten la CUP. Facin-s’ho mirar, que també per aquí poden alçar-se llebres futures. No, no, i no. Molts, sobretot joves, però no només ells, continuen amb ganes de dir que no. Les han tingut i no em sorprendria que les mantinguessin al març, si en aquesta Catalunya cada vegada més imaginativa, tornem a votar. El que serveix per a la CUP serveix per als Comuns i per al Signe Colau del qual els parlava en el meu article de final d'any. Tampoc ningú donava gaire per ells i ja ho veuen, controlen Barcelona i compten en la política parlamentària espanyola que ha de venir (o no, que aquesta és una altra història). També el seu credo és un procés. Acabaran les dues formacions capdavanteres, la CUP i En Comú, sumant esforços, al març o quan sigui, en pro d'uns conceptes de sobirania ciutadana i d'hegemonia política propis del segle XXI? Tampoc ho sé. El que sí que veig aquí no són funerals sinó que: Mas és menys, ho escrigui en català o en espanyol. Qui pugui, que atrapi l’envestida.

A la fi, hi ha un aspecte substancial del fracàs de Mas amb la CUP a considerar: no crec que existeixi un altre polític de la seva generació i recorregut que sàpiga millor com vénen els relleus i qui són. Els va clissar quan Ada Colau va entrar al maig al cap i casal als crits en espanyol “Sí que es pot” i tracta de prop la CUP des de fa dos intensos anys. Algun altre polític retro n’està al cas?

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.