Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les ciutats al segle XXI

El que sigui Catalunya en el futur, dependrà en gran mesura del que vagi sent Barcelona, la gran Barcelona, la que alberga més de la meitat de la població catalana

Durant els últims segles de la nostra civilització, els principals actors polítics i administratius que han liderat les societats han estat els Estats. En èpoques antigues, va haver-hi un temps en el qual el protagonisme va correspondre a les Ciutats. En altres moments històrics els principals actors van ser els Imperis. Ciutats, Estats, o Imperis, han anat jugant el paper clau en l'organització política, suposo que perquè eren, a cada moment, els que millor permetien resoldre els problemes de les societats i, no siguem ingenus, mantenir el poder de les seves classes dirigents. Voldria fer una reflexió sobre la transició que últimament s'ha iniciat, les seves conseqüències, i les oportunitats que això pot suposar.

1. La població. Crec que el futur de la humanitat passa en bona part per les ciutats. Ja fa alguns segles que hi ha un constant i creixent desplaçament de població des de zones rurals a les ciutats, la qual cosa ha anat configurant grans àrees metropolitanes. Tres xifres sobre aquest tema: Les ciutats ocupen al voltant del 2% de la superfície terrestre, però hi viu ja més del 52% de la població mundial. En el cas de la Unió Europea, la proporció de persones que viu a les ciutats s'apropa al 75% i es calcula que al 2050 passarà del 80%. Finalment, el 75% de tota l'energia que consumeix la humanitat s'utilitza a les ciutats, i és on es produeixen més del 80% de les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle.

És clar que, per bé i per malament, les ciutats són el centre de la vida humana i que, cada vegada més, els seus models de funcionament, (entesos, sobretot, en un sentit metropolità) seran la clau del benestar per a una gran majoria de la població mundial, i per a la sostenibilitat del planeta. El fenomen metropolità marcarà molt les polítiques del futur.

2. La globalització financera. Els poders polítics, siguin del nivell que siguin, han hagut sempre d'enfrontar-se als poders econòmics, excepte quan aquests els han controlat. Durant el segle passat, en bastantes democràcies occidentals, es va aconseguir un cert equilibri, i fins i tot la submissió del poder econòmic al poder democràtic. Però aquesta situació es va truncar amb la desregulació del poder financer que, una vegada globalitzat, passa a controlar el valor de les monedes dels Estats, a fixar els tipus de les seves emissions de Deute, i a imposar les condicions de política econòmica per poder tenir accés "als mercats".

L'única forma d'evitar-ho ha estat construir Unions supraestatals, de caràcter comercial, monetari, i econòmic, amb capacitat de fer front a aquest poder global. Europa ha estat pionera en això, i està comprovant ara que això porta necessàriament a una certa unió política i a una contínua i creixent disminució de les competències tradicionals dels Estats (fronteres, aranzels, monedes, exèrcits, fiscalitat, regulacions comercials o laborals….)

Els Estats, hauran de cedir necessàriament un tipus de competències a les Unions supranacionals, i moltes d'un altre tipus a les Ciutats, o millor, a les grans Àrees Metropolitanes.

3. Barcelona. En aquests últims temps estem, amb raó, preocupats pel futur de Catalunya; però no som prou conscients que el que sigui Catalunya en el futur, dependrà en gran mesura del que vagi sent Barcelona, la gran Barcelona, la que alberga més de la meitat de la població catalana, i té influència en un territori de bastants més milions de persones, que no necessàriament totes parlen català. Per tot el que s'ha dit, l'embranzida i la referència internacional de Barcelona són un dels principals valors per a una futura Catalunya econòmicament dinàmica i socialment justa, tal com la desitgem.

És gairebé segur que el futur "aprimament polític" de l'Estat espanyol, sobretot en matèries macroeconòmiques, serà més conseqüència de la dinàmica europea, que de les possibles cessions cap avall. Si això és així, penso que estem menyspreant la necessitat d'un fort increment de polítiques microeconòmiques de desenvolupament i de promoció a escala local, utilitzant la marca Barcelona com a element central. La reordenació del territori català i la potenciació de la seva Metròpoli hauria de ser una estratègia simultània a la destinada a canviar la relació amb l'Estat.

Joan Majó, enginyer i exministre.