Selecciona Edició
Connecta’t

La literatura visceral de Víctor del Árbol guanya el Premi Nadal

L'autor barceloní s'endú el guardó amb l'obra ‘La víspera de casi todo’. Lluís Foix guanya el Pla amb les seves memòries periodístiques

Víctor del Árbol (esquerra) i Lluís Foix.
Víctor del Árbol (esquerra) i Lluís Foix.

Pocs escriptors espanyols de les noves fornades sacsegen tan emocionalment i psicològicament els seus personatges, els dissequen tan sense contemplacions, sota una atmosfera més o menys carregada de thriller, que Víctor del Árbol. És la seva excel·lent marca d'aigua: escriu amb les vísceres i és pura visceralitat literària. Per això no ha de sorprendre que la Paola, dona de classe alta, arribi fugint de si mateixa i del seu passat turbulent i es creui amb altres personatges també en carn viva a la Costa da Morte i que d'aquesta trobada ningú en surti indemne. Fidel doncs a si mateix, l'escriptor català fa la Paola protagonista de La víspera de casi todo, novel·la amb la qual l'autor de la reeixida Un millón de gotas ha guanyat aquesta nit el 72è Premi Nadal (18.000 euros), el guardó degà de les lletres espanyoles que convoca l'editorial Destino (Grup Planeta). Un ofici també sacsejat, el del periodisme, és l'eix de les memòries de Lluís Foix, que ha obtingut en la mateixa gala literària el 48è Josep Pla de prosa en català (6.000 euros) per Aquella porta giratòria, referència a la icònica i vetusta entrada del diari La Vanguardia, de la qual va arribar a ser-ne el director i que dóna accés als records de mig segle de la seva professió.

Reconegut per la crítica com una de les millors coses que li han passat recentment al thriller literari espanyol junt amb Carlos Zanón i Dolores Redondo, Del Árbol (Barcelona, 1968) s'ha fet un lloc notable sota el sol en el gènere de la novel·la negra, especialment a França, on ha obtingut diversos reconeixements, l'últim, fa tot just quatre mesos, potser el més prestigiós: el Gran Premi de la Literatura Policíaca a la millor novel·la estrangera.

Però Del Árbol, ambiciós com cadascuna de les quatre novel·les que ha publicat fins ara, aspira a més, com demostra el Premi Nadal, el primer gran guardó de la seva carrera a Espanya i que va més enllà del gènere. “No faig novel·la negra sinó més aviat una barreja de gèneres en què aquesta hi és; accepto l'etiqueta per guanyar lectors però per mi l'important és tenir una veu narrativa forta”, assegura. Un to que surt de l'interior dels seus personatges, com passa amb l'obra guanyadora, que no casualment es va presentar com Cruce de olvidos. La confluència d'aquests éssers ferits impedirà que cap d'ells pugui quedar moralment a resguard, marcats a parts iguals per la por i el dolor, tots dos de vegades no exempts de ràbia.

“Vull esgarrapar sempre l'ànima del lector”, resumeix Del Árbol una trajectòria alimentada en bona part per les lectures del seu admirats Manuel Vázquez Montalbán i Juan Marsé, especialment aquest últim, de qui admet que va aprendre que “la bona literatura es pot fer des de l'emoció”. Aquest influx, més una devoció per la persona i l'obra d'Albert Camus i una lectura atenta dels clàssics russos han anat forjant el pòsit d'un autor que no ha parat de sumar seguidors des que va sortir a la llum pública amb El peso de los muertos (2006), que ja va guanyar un premi, el Tiflos. El va seguir La tristeza del samurái gairebé cinc anys després i que va significar el seu salt definitiu: Premi Prix du Polar Européen del Festival de Novel·la Negra de Lió i traduïda a 14 idiomes.

Respirar por la herida (2013) i Un millón de gotas (2014) han ratificat una trajectòria en la qual els personatges pesen cada vegada tant o més que la trama. Al gradual èxit de Del Árbol tampoc ha estat aliena la seva pròpia biografia. Primogènit de sis germans d'una família humil al barri obrer de Torre Baró a la conurbació de Barcelona, la mare els deixava aparcats a la biblioteca, on l'únic que es quedava llegint era ell.

Influït per un sacerdot obrer, es va fer seminarista, carrera que va deixar quan li va aparèixer el duel entre dogma i fe i la que seria la seva primera dona; potser l'afany de justícia i d'ajudar els altres va justificar el seu pas següent, el de policia municipal, per passar després el 1992 a Mosso d'Esquadra. La seva tradició de deixar un exemplar dedicat del seu últim llibre a un lector anònim a les coves properes al monestir de Montserrat han alimentat una aura mística de l'escriptor, alguna cosa que malda per aclarir: “No tinc una dimensió religiosa però sí una idea transcendent de la vida”. També, sens dubte, la té de la literatura.

Com és recurs habitual en els últims guardons concedits en l'òrbita del Grup Planeta, Víctor Del Árbol és, des de la seva última novel·la (publicada a Destino, precisament), autor de la casa. De la mateixa manera que el periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, Lleida, 1943), que fa amb prou feines dos anys va editar a Columna La marinada sempre arriba, llibre de records de la seva dura infància a la Catalunya rural profunda (a Vall del riu Corb) fins als 16 anys, quan va arribar a Barcelona amb prou feines una maleta i 600 pessetes a la butxaca.

En aquest lliurament, de prosa de regust entre planiana i verdagueriana i certa mirada i picardia sagarriana, Foix va obviar ex professo tota referència a la seva dilatada carrera de periodista, de la qual 45 anys van transcórrer a La Vanguardia, on va començar traduint teletips de l'anglès per a la secció internacional i va acabar a mitjans dels 80 com a director del diari, després de passar per les corresponsalies a Londres i Washington. Els records vívids del prestigiós periodista permeten en Aquella porta giratòria un passeig per les virtuts i defectes tant de l'ofici com de la mateixa Catalunya. Més sacsejades, doncs.