Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Bohigas: atracció fatal

Tributari del cercle noucentista, ha sabut incorporar el contrari: la rauxa, el despotisme il·lustrat, el taxatiu... Una personalitat irrepetible

Oriol Bohigas, l'últim gegant d'una gran generació cultural barcelonina, va fer 90 anys fa unes setmanes. Una xifra rodona, una immensa sort tenir-lo encara entre nosaltres, lúcid com sempre, atent a tot el que succeeix al seu voltant, és a dir, al que succeeix al món.

La generació de Bohigas va estar marcada per un fet fonamental: haver viscut quan eren nens la República i la guerra, educar-se en la postguerra, formar-se professionalment en els anys centrals del franquisme per aconseguir la maduresa en el seu tram final i al principi de la democràcia. Aquestes etapes, tan diferents, els van donar una experiència que va repercutir en la configuració de les seves personalitats: van haver d'esquivar temps difícils, van beure en fonts ben diferents i la seva formació al llarg de la vida va estar constituïda per plecs contradictoris que, no obstant això, no van quedar superposats sinó que els van integrar. D'aquí la seva capacitat per assimilar i comprendre, per tenir una àmplia visió de les coses, d'esforçar-se per aconseguir objectius difícils. D'aquí, potser, el seu sentit de grup.

Barral, Castellet, Sacristán, els Goytisolo, Gil de Biedma, els Ferrater, cronològicament formen part de la generació de Bohigas però eren d'una ventrada molt diferent. Va ser un grup al marge dels paràmetres creats pel catalanisme de principis de segle, per les institucions culturals de la Mancomunitat, i van haver d'inventar-se a ells mateixos, cadascun pel seu compte, bevent de les tradicions intel·lectuals francesa, alemanya o anglosaxona, a més de l'espanyola, encara que aquesta en menys quantia.

Al contrari de Bohigas. En els seus orígens va ser tributari del cercle d'amistats dels seus pares, representants del noucentisme català del primer terç de segle: gent liberal i civilitzada, demòcrata i moderada, catalanistes oberts. Oriol no ha estat un continuador exacte d'aquesta tradició, fins i tot en moltes de les seves facetes és visible el contrari: la seva rauxa modernista, més un dèspota il·lustrat que un demòcrata, més taxatiu en les seves expressions que liberal i moderat. Però la seva trajectòria no es pot entendre sense aquests orígens, ja que subministren la clau de moltes de les seves actituds, entre elles, a parer meu, la seva obra com a arquitecte i com a urbanista, també la seva voluntat d'obertura al cosmopolitisme per inserir-lo en la tradició cultural catalana.

Ara bé, als anys 60, ambdós corrents, la dels Barral i Castellet, juntament amb la de Bohigas i els sectors provinents d'aquest catalanisme obert, tendeixen a confluir. Aquí hi ha Edicions 62 per confirmar-ho: dirigida per Castellet i, en un llarg període, presidida per Bohigas. Va ser un gran moment cultural en el qual no es demanaven credencials de puresa patriòtica, en el qual es considerava que la cultura catalana era tota aquella que es produïa a Catalunya. La Enciclopedia Salvat no era tan diferent de l'Enciclopèdia Catalana, la Cova del Drac era a prop de Bocaccio. Després, amb la Generalitat, tot es va torçar i així hem arribat a la situació actual. Avui la cultura catalana és TV3 i el Barça, el contrari del noucentisme.

Bohigas és, abans de res, una persona culta, un il·lustrat. Potser el que el distingeix d'altres arquitectes de la seva generació, tan preparats tècnicament com ell, és aquesta capacitat d'integrar la perspectiva cultural en les seves obres, considerar-les com a objectes que existeixen en un entorn que va més enllà del que és geogràficament proper, un entorn més espiritual que físic. M'agrada l'arquitectura de Bohigas perquè no es nota, perquè està feta pensant en un abans i sabent que hi haurà un després. La continuïtat, el fet de saber-se part d'una tradició que no és casual, la seva voluntat d'edificar sense desentonar del conjunt sinó integrant-s'hi, això prové del noucentisme, de la humilitat de l'obra ben feta.

Encara que Bohigas no és humil per res, se sap elit i sempre n'ha exercit, amb tota la raó del món. Bohigas és des de fa moltes dècades una influència cultural sense la qual no es podria explicar la trajectòria cultural catalana del segle XX. Els seus dos primers llibres de memòries són imprescindibles per entendre aquesta trajectòria. S'hi posa en relleu, a més, el seu afany de saber, la seva inacabable curiositat, la seva força vital, la seva capacitat de treball, el seu encant personal i, en definitiva, la seva atracció fatal que l'ha convertit en alguna cosa més que un eminent arquitecte, intel·lectual o home de cultura, que l'ha convertit en una personalitat singular i irrepetible: no hi podrà haver un altre Oriol Bohigas.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.