Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els funerals de Pujol i Mas

El pujolisme mor perquè el seu frau fiscal (o el seu saqueig) va atemptar contra la nació catalana; el postpujolisme, per la buidor del líder

Per atzar (o no tant) se superposen en el calendari dos funerals polítics. Els de Jordi Pujol i Artur Mas. I amb ells, els del pujolisme i el postpujolisme. Tots dos han quedat reduïts a les cendres del mer relat sense substància, al conjunt buit. El passant, perquè aquests dies s'ha demostrat que el seu únic contingut era la seva agònica pugna per sobreviure's, o sigui, per ser algú, potser ell mateix: la seva figura en grau de temptativa.

El patriarca, perquè la terrible interlocutòria del jutge de l'Audiència Nacional citant-lo a declarar destrueix fins i tot la seva declaració pretesament més noble. La confessió expiatòria del 25 d'abril del 2014 va ser un engany –sobre l'engany continuat d'haver ocultat el seu frau fiscal durant 34 anys–, en constituir un "mer relat sense contingut determinant", sosté.

Per què? Perquè "no consta la realitat del llegat" presumptament atorgat pel seu pare, Florenci: de la tal deixa "no consta" res, ni el lloc, ni la data, ni cap document acreditatiu, conclou el jutge.

I a aquests enganys s'afegeixen les dues declaracions signades sobre el compte andorrà: la del fill, Júnior, atribuint al pare la propietat de la fortuna; la del pare reconeixent-ho així (en contradicció amb el que va declarar al juliol del 2014), però com un ardit per enganyar la seva nora, recentment separada, i beneficiar així el seu fill: quina tropa! Expedients i enganys dedicats presumptament a difuminar l'origen i blanquejar els fons arrencats il·lícitament als catalans.

De manera que en el millor dels casos la glòria de Pujol és un frau fiscal amb ocultació –hi hagi o no delicte, hagi prescrit o no– i en el pitjor, la conversió de la seva família en un clan criminal mafiós dedicat a saquejar les arques públiques catalanes.

Sigui la més suau o la més dura, qualsevol de les dues conductes comporta un missatge socialment dissolvent. I políticament letal. El pujolisme deia que pretenia construir una nació (fer país); el postpujolisme, un Estat propi. Qualsevol d'ambdues construccions polítiques requereix, com és obvi, ingents recursos amb què finançar-les.

El frau fiscal, ja no en grau del parany en l'IVA del lampista, que de vegades provoca benevolència social passiva; sinó organitzat a gran escala, amb traïdoria o en complaença activa, destrueix les bases fiscals de l'Estat. El saqueig directe, encara més. Per això el nacionalisme pujolista suposa un atemptat continu contra la nació catalana, abstracció feta de la indubtable bona fe de tants seguidors.

El més extraordinari és que la intel·lectualitat nacionalista –novel·listes, periodistes, historiadors i gestors culturals–, alletada amb els fons públics residuals del saqueig, faci surf amb aquest assumpte com si es tractés d'un fet episòdic i no sistèmic. En format de silenci general, com si l'enfonsament li fos aliè. Part de la intel·lectualitat postcomunista (per exemple Fernando Claudín), fins i tot de la postfeixista (per exemple Indro Montanelli) va ser crítica o autocrítica dels excessos comesos sota la seva benedicció. I així, honesta.

Res de semblant (encara?) amb el nacionalisme pujolista, potser perquè ni tan sols va ser una ideologia. Si per ventura, algun dispers intent salvífic o de forma maldestra hagiograficopostmortem: “D'aquí a 100 anys” (!) “la seva figura”, la de Pujol, “reflotarà”, escriu l'exdirector de l'exFundació Trias Fargas –presumpte abocador del saqueig del Palau– Agustí Colomines, com si la cosa no anés amb ell (en el llibre col·lectiu Pujol KO, Economia Digital, Barcelona 2014).

A la fi, entre la immundícia moral de la trajectòria del fundador i la malaptesa suïcida del successor, de Convergència gairebé no en queda res. D'aquell partit nacional català per excel·lència, d'aquell pal de paller en el qual gairebé tot ciutadà d'aquest país trobava algun fil del qual penjar-se, no queda gens de dignitat intel·lectual, ni tan sols les sigles.

Roman, això sí, una poderosa pulsió identitària avui transformada en semisecessionista –aquesta idea ni ha mort ni serà fàcil reconduir-la– com a base d'una persistent xarxa territorial de poder. De fet, una xarxa comarcal, cada vegada més rural i menys urbanita, ja que les classes mitjanes urbanes l'han abandonat.

En efecte, el postpujolisme va guanyar el 20-D en 465 municipis, un bon resultat. Però va ser l'opció més votada en només tres de les quinze ciutats catalanes més poblades, i residual en onze: sisena en sis, cinquena en cinc. Així que els intel·lectuals protegits, subvencionats, resignats o genuflexos hauran d'anar buscant nòmina sota un altre patró.